2666, de Roberto Bolaño (2004). Barcelona: Anagrama., pp.1125
2666 és la novel·la final, global i pòstuma de Roberto Bolaño. Contravenint les ordres de l’autor, el seu editor, Herralde, va decidir publicar els cinc llibres de que es composa en un de sol. Així ens arriba en aquest format mastodòntic i encara incomplet l’obra inacabada que Bolaño va deixar com a herència als seus fills. Com en Los Detectives Salvajes, la novel·la s’inicia amb elements que ens resulten familiars: uns escriptors (aquí professors) a la recerca d’un altre escriptor maleït i gairebé desconegut, Beno von Archimboldi. Atepeïts, inundats, d’erudició, aquests tres professors perseguiran el seu heroi fins a Mèxic. Aquí comença el segon llibre, la part d’Amalfitano. Un altre professor, aquest cop de geometria, que arriba des de Barcelona fins a la perduda i industrial Santa Teresa on fets misteriosos i terribles estan trasbalsant la ciutat. Llegeix més »
Arxivat sota: lectures, llibres | Etiquetat: 2666, Bolaño | 4 Comentari »
Si hi ha quelcom de bo d’aquest sidral que ens ha dut la corrupció urbanística, a banda de per veure 
Trist paper el de l’independentisme polític. Quantes sigles més necessitem per anar pel món? Realment en calia una més? ERC, CUP, CDC, UDC, IC, Catalunya Lliure, PSAN… La darrera jugada del Sr.Carretero certament no ajudarà políticament a l’independentisme. A nivell electoral ben segur que no. Pel que fa a l’independentisme com a moviment social i polític, en el seu sentit més extens i integrador, molt em temo que tampoc. Per què ho penso? Doncs perquè el Sr.Carretero és un home d’idees simples, senzilles, unidireccionals. mentre que la política és l’art de fer tot el contrari: construir lideratges, establir consensos, unir voluntats diferenciades. 
Avui, mentre esperava a la consulta del metge, llegia l’article de Pilar ReHola a La Vanguardia. Com m’acostuma a succeir, no he passat del segon paràgraf. Llegint les primeres deu línies, mentalment l’he tornada a veure de polemista en programes com Las tardes con Patricia, de joglar en el programa del Cuní i fent més aviat llàstima en el rol de periodista republicana, feminista, sionista i tots els -ista que li calguin per dur a terme el seu paper de totterreny de la comunicació, d’especialista en tot. 
Els espanyols estan que trinen amb el referèndum d’Arenys de Munt. Tants anys fent-se passar per liberals, tantes crides a la regeneració democràtica per justificar el pacte PSOE-PP a Euskadi que ara 
Un dia mogut, el d’avui. Requeria d’un cert dipòsit d’energia per la qual cosa, ja de ben matí, m’he disposat a estirar la son tant com he pogut. Fins les onze, pas malament. Tot seguit, he fet la meva mirada habitual als balcons de Sants i amb alegria he descobert que, al meu carrer almenys, el nombre d’estelades era més elevat que el dels anys anteriors. Cosa de la desafecció, el montillisme i la presa de pèl estatutària, suposo. Poques persones poden llevar-se a Barcelona amb tres estelades a la vista en l’edifici del davant i jo així ho he fet jo aquest matí. 
Avui ha començat la nova temporada Catalunya Ràdio. Després del fiasco majúscul de la temporada passada l’esforç d’esmena sembla haver-se traduït en la incorporació de Manel Fuentes com a conductor de l’espai dels Matins de Catalunya Ràdio. A mi, la veritat, em feia mala espina el personatge en qüestió (que sabrà ell del país, de política i de societat catalana? em deia) i em feia igualment mala espina l’entradeta de l’anunci que sonava lara fa uns dies per obrir boca (“... tot des de la teva sensibilitat“). Em recordava, què voleu, aquell anunci de la temporada passada en la qual Catalunya Ràdio “la fèiem entre tots” i al final, com sol passar, 
Per la nit he sentit trons. Amagat sota el meu antifaç i envoltat d’una gruixuda funda nòrdica he aixecat mitja cella i m’he donat mitja volta per continuar dormint. Abans de les set he sentit unes breus ràfegues de vent dur la pluja contra el vidre i a l’hora de llevar-me, efectivament, el cel era fosc i un lleu plugim queia sobre la casa. Davant d’aquesta tessitura, poca cosa a fer: un cafè ràpid, acabar de donar compte del brioix de passes d’Eileen, posar un parell de rentadores, fer una banyera precipitada (i per tant encara mig freda) i posar-me a treballar. 
Dimarts em desperta amb un sol radiant, sense un sol núvol a l’horitzó. Esmorzo el meu tradicional cafè amb biscota de passes i agafo la bicicleta gentilment prestada per en Robb. Els tres-cents metres que separen Tyn-y-fron de la carretera (digueu-li camí, caminoi o senda) ja deparen un interès per ells mateixos, tot i que particularment per als amants dels esports de risc, preferiblement adolescents i postadolescents. Una pista de terra en forma de serp, en pendent pronunciada, amb clapes d’aigua que es filtren de la muntanya, petjades de cavall, roderes de vehicles, dos fosos coberts de cilindres metàl·lics que serveixen per evitar que hi entrin els animals i finalment el pont de fusta, precàriament estable, que lliga fins la comarcal B-4500. Qui sobreviu aquesta baixada té per recompensa la via lliure per baixar fins a Llanrhaeadr-ym-mochnant. L’excursió del dia, a partir d’aquí, presenta diferents lectures: 
Un dia sencer sense anar més enllà de vint-i-cinc metres de la porta. El matí és rúfol, amb ruixats empipadors (aquí n’hi diuen showers, dutxes). Ruixats que per bé que no arriben a una densitat mediterrània si compliquen tota excursió possible fent-la antipàtica i raonablement ajornable. Per si no en tingués poc amb la distracció domèstica del primer dia, avui l’escalfador s’ha espatllat. He trigat dues hores en convèncer-me. Quan ho fet he trucat a Sandy, la mestressa de la casa, i hem quedat que enviaria algú per arreglar-la. Fins les quatre de la tarda no ho han fet. Relliscant amb la furgoneta pel camí de Tyn-y-fron, a l’hora precisa menys deu, eren aquí. Hi ha posat un pedaç, hem creuat els dits i l’invent ha funcionat. La resta del dia, a banda d’esperar el lampista, l’he dedicat a seguir el temps de nuvolat a plujós i novament a solejat, a llegir i a escriure. També a veure per enèsima vegada l’hilarant Little Britain on hi ha un personatge que es diu Davydd, és gal·lès i és the only gay in the village. Sense televisió, està de més dir-ho, ens agafem a les coses més tradicionals com llegir i escriure, però també a altres innovacions més recents com les sèries televisives passades al format de l’ordinador. 
La tarda de dissabte la dedico a llegir i a escriure quatre ratlles. També la dedico a voltar per la casa, familiaritzar-me amb els endolls, els interruptors i, a l’hora del sopar, amb els fogons de la cuina. Si trigues dues hores per fer bullir unes patates i unes mongetes gentilesa de l’hort ecològic (és a dir, hort) de Robb, clarament, quelcom no funciona. I aquest quelcom no pot ser precisament la casa. Una sensació similar l’he tinguda una estona abans a còpia de remoure cel i terra per tal de fer anar l’únic adaptador de corrent que podia permetre que tot el meu equipament electrònic (ebook, portàtil, GPS, telèfon i iPod) pogués tenir alguna utilitat en un futur immediat. Per un moment he tremolat davant de la perspectiva que tota la meva preparació, aïllat com estic, quedi reduïda a res. La cosa finalment haurà estat tan senzilla com fer girar una petita i inapreciable pestanya del dit adaptador universal. Per assabentar-me’n, és clar, hauré necessitat més de mitja hora. En poques paraules: puc tenir més fe en la casa que no pas en mi mateix. 
El trajecte de Neston fins al llogaret de Tyn-y-fron no pot ser més deliciosament britànic. A mesura que el vehicle progressa per carreteres primàries, secundàries i terciàries, voreja rotondes i circumval·lacions, el paisatge és invariablement verd, d’una naturalesa domesticada que parla força dels habitants d’aquesta civilitzada illa. A esquerra i a dreta cases d’un i dos pisos demostren el sempre reconegut gust i la capacitat adquisitiva d’una part dels seus habitants. Els britànics són un poble afectat però amb una afició estètica no sempre qüestionable, particularment quan es tracta de temes immobiliaris i de propietats agràries. Disciplines en que porten un cert avantatge a altres nacions. A la poca estona d’emprendre la marxa ja he vist més jardins romàntics que els meus amfitrions veurien en quatre mesos d’estada en Barcelona. En el viatge, s’entesten a ensenyar-me els noms de la flora i la fauna local, pretenent no només que els retingui sinó que reprodueixi de manera més correcta la seva dicció 
Réquiem Alemán, de Philip Kerr, 2007 (orig.1991). Barcelona: RBA, pp. 447
The Canterville Ghost (El fantasma de Canterville), d’Oscar Wilde (orig. 1887). Edició electrònica de 
Ara fa dues setmanes em va arribar dels EUA el meu ereader. Dos elements van motivar que finalment fes el pas. Primer, les millores tecnològiques introduïdes en els dispositius electrònics (permeten emmagatzemar llibres, cançons, articles i documents en pdf) però també permeten subratllar, marcar pàgines i prendre nortes. Segon, un passeig per la xarxa va deixar-me veure que no només podia trobar manuals d’economia islàmica (que òbviament no anava ni a comprar ni a imprimir) sinó que podia baixar-los en pdf al meu ordinador. 
