E-book gratuït al Projecte Gutemberg. ISO-8859-1. També disponible a les Obres Completes. Prosa. Barcelona: Editorial Selecta, pp. 3-73
Paulina Buxareu és la història de la tia Paulina, una solterona d’edat avançada, amb prou anys per renunciar a la joia del casament i pocs encara per no deixar d’organitzar la vida, particularment l’amorosa, dels altres. Sagarra, en aquesta obra, una de les seves primeres, destaca per la seva capacitat de reproduir ambients físics i psicològics. Darrere d’aquest text, és fàcil imaginar-lo en la seva faceta de dramaturg popular, retratant els costums d’una classe burgesa avorrida, amb poques coses a fer però un munt de prejudicis socials i religiosos a sobre. La seva recreació d’aquests familiars espais és un petit culebrot, entre tendre i còmic. Llegeix més »
Arxivat sota: lectures, llengua, llibres | Etiquetat: Sagarra | Deixa un Comentari »
Dia de Reis. Pluja fina i sol de rajos intensos que es combinen intermitentment. La piscina, desangelada quan es perd de vista l‘horitzó vacacional, s’acomiada de nosaltres i nosaltres d’ella. Avui és dia de retorn cap a casa. Un llarg retorn que començarà avui a Lanzarote i acabarà demà a l’aeroport de Fuerteventura. Agafem el cotxe, tot esquivant els curiosos propietaris, i ens encaminem cap a Playa Blanca on es espera el ferry cap a Corralejo. Un petit trajecte de vint minuts que passem consultant internet amb l’ordinador portàtil amb wifi però també marejant-nos a base de bé amb el colpeig rítmic de les onades contra el casc de la nau. Tot plegat, passa ràpid. Ja som a l’altra banda de l’estret. 
El 5 de gener és el dia previ a Reis. El nostre poblet, Güime, es lleva ventós i una mica fred. El temps no acompanya per fer una estada al voltant de la desaprofitada piscina i les noies volen sortir d’hora i “aprofitar el dia”. Doncs així fem. Enfilem cap a l’oest. A l’entrada del parc natural del Timanfaya fem l’esmorzar. Es tracta d’un bar-restaurant de perfil marcadament infecte, sense carta de preus i on el tarannà del propietari (cinquanta anys, pinta de desvagat i pantalons a mig caure que deixen veure l’extrem superior de la ratlla del cul) ens fa veure que hem estat víctimes d’una tela d’aranya per a potencials turistes desprevinguts. Entrepans i begudes, disset euros. 
Per molt que una part de l’equip vulgui descansar (fer allò que dèiem en boca de Pi de la Serra el dia d’ahir), un 50% dels presents per ser exactes, està vist que no ens en sortim amb la nostra. Ja fem molt dedicant tot un matí, jo, a subratllar el meu manual d’ètica empresarial i en JdD a inspirar-se per a futurs contes en una deliciosa traducció al català de l’Odissea d’Homer. A migdia toca xafarranxo de combat i sota el crit de “hem vingut aquí per fer això?” ens veiem transportats a contracor cap els 
Tot i que dormo poc i malament (en aquesta època de l’any la roba de llit o és poca o és massa), a les 9.30, tal i com estava previst, emprenem camí cap a Corralejo, l’extrem Nord de l’illa i el punt d’enllaç amb el ferry de Lanzarote. En aquest sentit, les coses marxen doblement sobre rodes. Just una hora de camí, amb temps suficient per comprar amb calma els passatges, pujar el cotxe al ferry i instal·lar-nos al menjador a fer un esmorzar de pastors allà on d’altres prenen tes i infusions diverses. Vint minutets de catamarà i ja som arribats. 
Per completar el nostre passeig per l’illa només ens falta visitar el Nord. Com, en principi i si res fa canviar els plans, aquest serà el nostre últim dia a Fuerteventura, ens comprometem a llevar-nos d’hora (les deu) i sortir a una hora prudencial (les onze). Agafem la carretera d’Antigua, trenquem per La Ampuyenta fins a Tetia, d’aquí a l’Oliva i cap a l’esquerra cap a les platges d’El Cotillo. Val a dir que aquesta zona nord-occidental és més blanca i té més dunes que cap altre que haguem visitat fins al moment. El Cotillo és un grup de cases més o menys ben avingudes que per manca de volum ho tenen difícil per arruïnar la bellesa del paisatge. 
Aquest divendres, primer dia de l’any, de fet, no existeix. Els primers dies de l’any, a Barcelona, acostumen a ser un arrossegar-se per casa sense res a fer, un passar l’estona avorrit sense interès. Quan som a l’estranger, el més comú dels casos, implica passejar sense rumb per entre carrers amb botigues tancades. Aquí a Fuerteventura, avui el cel està núvol i no convida a sortir a l’exterior. És clar que la casa Tamasite, on ens hi estem, ja és tota ella exterior, amb un petit pati per als àpats, bancs, gandules i demés; per tant la diferència entre quedar-nos a casa i sortir a efectes pràctics és petita. En conseqüència, em llevo d’hora, escric i, després de l’esmorzar comunitari, llegeixo. 
Ja integrats en el ritme de l’illa (les dones dormen fins a migdia, els homes vagaregem des de les nou), aquest darrer dia de l’any l’enfilem amb la mateixa determinació i falta de consistència que la resta de dies que ens esperen aquí. Matí d’ordinador, internet, lectura a la vora de la piscina, esmorzar pantagruèlic i cap a les dues al cotxe hi falta gent. Avui la zona d’exploració serà l’allargassat, assolellat i turístic Sud. 
En jornades de descompressió com aquestes és imprescindible procedir a un lent aprenentatge sobre com relaxar-te i administrar el nou temps. Els llogarrencs, és evident, ja han nascut ensenyats en aquests menesters. Saben com passar l’estona, fer feina, fer-la petar o totes tres coses alhora. Per als barcelonautes, particularment per a alguns, aquestes coses volen temps. No se n’aprèn a desconnectar d’un dia per l’altre. Acostumats a la confusió dels temps de lleure i treball, les coses a fer s’amunteguen sobre les que has fet ja o les que fas en aquest moment. No és cosa fàcil, doncs, fer-nos al nou ritme insular. 
Temps enrere, quan Barajas no tenia la Terminal 4 i Iberia no s’escarnia tant amb la població catalana, podies volar per pun preu raonable de Barcelona a Fuerteventura en tres hores. Ara, això ja fa temps que s’ha acabat. Els catalans podem volar des de Girona fins a Lanzarote en una companyia de baix cost (és a dir, amb humiliacions i sobrecostos inclosos) o fer com hem fet nosaltres: passar per Madrid, pagar el doble, i d’allà, vaga encoberta de controladors mitjançant, arribar-nos fins a l’illa canària. Vuit hores de trajecte, tot plegat. Aquesta darrera ha estat la nostra opció. Mal fet però ja som aquí. 
Jo també sóc dels que penso que el que va succeir ahir a catalunya, aquests 15.000 voluntaris i més de 200.000 persones mobilitzant-se i votant per la independència és ja un èxit sense paliatius. Tant m’és que la participació global no arribès al 30%. Amb els mitjans disponibles (migrats) i amb el suport institucional recollit (minso), només el ressò internacional i la inversió en il·lusió que s’han recollit ja han estat tot un èxit. Fins aquí un excel·lent a tots els qui s’hi van veure amb cor de tornar-nos l’esperança a molts de nosaltres. 
Deuria ser l’any 1993. Era un dia calorós d’estiu, molt calorós. Era el mes d’agost i de camí cap a la biblioteca de la Facultat de Medicina, al Clínic de Barcelona, on aleshores estudiava, vaig aturar-me a remenar llibres a una llibreria. Crec que ara es diu BCN Books, es troba a la cruïlla de Rosselló amb Rocafort i és absolutament prescindible. Aquell estiu, en aquella llibreria, va arribar-me a les mans un dels llibres de contes de Monzó. Potser ZZZZZZZZ… El vaig comprar.
Diumenge al matí tot va poc a poc. Nosaltres, com és costum, no matinem per sortir a passejar. Dormim fins que el rellotge avisa que podem perdre l’esmorzar, ens dutxem i baixem al restaurant de l’hotel. Poc abans de migdia ja som al carrer. Deixem la via d’un poeta, prenem la d’un patriota, després la d’un polític i novament la d’un escriptor. 
Dijous Milà em rep amb fred i pluja. Divendres al vespre les meves obligacions de feina ja han desaparegut, com la pluja, però el fred continua intens. Milà és una ciutat comercial al centre i majoritàriament residencial i burgesa a la rodalia. Els edificis són sobris, les avingudes amples i la gent hi passeja decidida. Sopem en una pizzeria realment deliciosa. Malgrat tot, estic baldat, enllestim ràpidament i anem a dormir. A l’endemà, dissabte, deixem l’hotel que porta el nom de 
Hi he pensat força darrerament: a manca de lideratge polític, la societat civil ha de prendre el pols a la situació i plantar cara. Tenim dos grans exemples en els darreres mesos. Exemples que ens omplen d’optimisme envers el país i particularment envers el nostre futur. El primer exemple ve del centenari llarg de municipis que han tingut la valentia de plantejar el que és un crit inapelable: cap país pot renunciar a la llibertat de decidir el seu futur. D’aquí es desprèn l’acte democràtic del 
