Aquesta obra està subjecta a una
Llicència de Creative Commons.
Això et permet copiar i divulgar, citant la font, sense fer-ne us comercial, però no et permet fer obra derivada.
Céline secret, de Veronique Robert i Lucette Destouches, 2001. París: Ed.Grasset, pp.167
Céline secret és la biografia sincopada de la dona de Céline, Lucette Destouches. La història d’una pobre dona, poc estimada i gairebé abandonada pels seus progenitors primer i pels seus avis després. Una dona que als vint anys va tenir la sort, al seu parer, de conèixer al temible i feréstec Louis-Ferdinand Céline. Tanmateix, com deia, aquesta és la biografia de la muller. Una dona fràgil, solitària que creix i es fa adulta en un ambient propi de les fotografies del París de Brassaï o de les novel·les de Henry Miller. Llegeix més »
Norte, de Louis-Ferdinand Céline, 1999 (orig.1960). Barcelona: Ed.Planeta, pp.397
Nord és el primer dels tres llibres alemanys de Céline. Un autor conegut sobretot pel seu Viatge al fons de la nit, però no menys pel seu anarquisme polític i literari reconvertits en col·laboracionalisme sota el règim nazi. Un posicionament que durant els anys previs i posteriors a l’ocupació alemanya de França li van inspirar uns incendiaris pamflets antisemites, retirats avui en dia de la circulació però assolibles encara per eBay. Llegeix més »
En una taula de bar, a tocar de la plaça de l’Obradoiro, m’expliquen l’experiència personal de qui va treballar durant una època a prop de l’ínclit Manuel Fraga. Em parlen d’una persona amb una capacitat de treball absoluta. D’un avui que a les set tocades ja era a la taula del despatx amb un estol d’ajudants. Calia veure’l, em diran, quan sortia d’expedició amb el seu sèquit (quinze persones) a veure les colònies gallegues a Llatinoamèrica. Llegeix més »
El dia que surten als mitjans les pintades a la líder del grup “Galicia bilingüe” aterro a Santiago de Compostela. Feia vuit anys que no passava per aquí i els meus records són escassos. Tristament, vuit anys són molts anys. L’hotel on m’allotjo, el Puerta del camino és un monstre de deu plantes situat als afores de la capital i en ple encreuament d’autovies. Des de la meva novena planta veig els cotxes que passen, els prats i els boscos al fons i sobretot la pluja. Una lliçó que aprenc per a propers viatges és la de no menystenir les previsions metereòlogiques. Si el diari diu entre deu i catorze graus vol dir precisament això. Tampoc la pluja me la traurà ningú. Plou a bots i barrals; seguit d’estones d’aparent calma a les quals segueixen noves precipitacions. Llegeix més »
Quin és el balanç de les eleccions d’ahir? Anem a pams.
Per al PSC-PSOE, la patacada es força important. Perden set punts a Catalunya i baixen, tot i que no tant, a Espanya. A casa nostra més de 200.000 votants deixen d’anar a votar. La imatge del President Montilla sortint a fer balanç de les eleccions abans de fer públics els primers resultats (22.00h) ho diu tot. Llegeix, s’entrebanca, confon pronoms amb preposicions i endavant que no ha estat res. Una vergonya per al país i una vergonya per al seu partit. Balanç dels danys, cap. La mentida continua. Llegeix més »
Contes per a nens i nenes políticament correctes, de James Finn Garner. Traducció de Quim Monzó i Maria Roura, 2009 (orig.1995). Barcelona: Quaderns Crema, pp. 103
Feia temps que em passava per les mans i dubtava si endur-me’l a casa. Finalment, l’altre dia ho vaig fer. Es tracta d’una petita meravella, traduïda amb el més pur estil monzonià, amb la qual els amants de les rondalles i contes infantils ja no han de conformar-se amb les sexistes, burgeses, estereotipades i retrògrades versions originals. Garner ens fereix una versió posada al dia que compliria els requisits més exigents del votant més radical d’Iniciativa. Llegeix més »
Durant tota la meva vida només he votat partits d’obediència catalana. Fins ara només un partit ha centrat les meves preferències de manera gairebé ininterrompuda, aquest ha estat ERC. N’he estat seguidor i simpatitzant. Vaig gaudir amb el llibre d’Oriol Malló sobre Puigcercós. Abans em vaig empassar tot el que Colom ens deia com un devot creient qualsevol. Vaig votar encantat per Carod el 2003 i el 2004. El 2006 ja vaig anar a votar a Esquerra amb la pinça al nas. Em temia el que podia acabar passant i ha passat. La captura del partit per la menjadora. La renúncia a l’ideari, als fets i a les paraules. Llegeix més »
Vicent Sanchis va xerrar amb nosaltres ahir al vespre. Fa temps que el segueixo i és dels periodistes que em mereix un cert crèdit i em desperta un cert interés. El fet és que, el que fou director de l’Avui i actualment dirigeix Barça TV, va reunir ahir al Via Fora de Sants una desena d’interessats en el periodisme que es fa en aquest país. La vetllada va discórrer fent cops de volant entre un tema i un altre però va tenir els seus moments d’interés. Anem amb els petits tresors informatius que ens va deixar: Llegeix més »
No hi ha dubte, de la mà de José Zaragoza, el PSC-PSOE, està aconseguint superar-se més enllà dels seus límits. L’únic problema que hi veig és que al final la cosa ja faci pudor; que tant dir-li imbècil al propi electorat al final algú se n’adoni, que es cansi i se’n vagi a l’altre extrem espanyolista i voti els seus socis del País Basc. Llegeix més »
Ahir va succeir un fet curiós, sorprenent i certament estrany. Corria el minut 80 de la segona part al Camp Nou. Un Barça desconegut format per noms totalment inaudits corria amunt i avall fent veure que volia remuntar un 0-1 contra un dèbil, molt dèbil Osasuna. Llavors ve l’incident. Un arbitre dolent expulsa un defensa barcelonista per una entrada dubtosa. A partir d’aquí assistim el meu germà, jo i un amic danès a una espectacular sobrereacció del públic. La gent, com de manera potser massa fàcil acostuma a fer sempre que succeix un fet similar, treu mocadors . Després ve la xiulada i novament els mocadors… fins al final del partit. Aquest serà el record que els socis ens endurem d’aquest darrer partit de la temporada. Llegeix més »
Se sabia, s’esperava i efectivament es va produir. Una part important, importantíssima (”majoritària” segons TV3) de les aficions que es van trobar ahir a Mestalla van xiular l’himne espanyol. Què s’esperaven? Els bascos tenen moltes coses per agrair a aquest himne: la dispersió de presos, la il·legalització de les aspiracions polítiques del 10% del seu electorat, l’aliança ideològicament contranatura que ha donat el poder a un Lehendakari que no parla basc i als fills dels qui anaven matant abertzales per les cafeteries… Llegeix més »
El passat dimarts, entre partit del Barça i partit del Barça, assistim a la xerrada (conferència, en el seu cas) de Ramon Tremosa. En Tremosa és actualment un dels grans teòrics de les infraestructures i la logística a casa nostra, a banda d’un nacionalista convençut. Per això, sembla ser, n’Artur Mas decidí que ell havia de ser el candidat de CDC a les eleccions europees. Certament un home amb més empenta i més embranzida que no pas el pedant i ideològicament ambidextre (vegeu-lo ara) nét d’en Cambó. Llegeix més »
Una educació francesa, de Joan-Daniel Bezsonoff, 2009. Barcelona: L’Avenç. pp. 159
El Bezsonoff de La Guerra dels Cornuts, publica ara un nou llibre que té per protagonista la seva infància. La infància és un territori que dóna molt de joc i que, a sobre, ve de gust aprofundir. Darrerament ho he comprovat amb Nothomb i amb Joan de Déu Prats. És aquest, però, un recull de diferents episodis fets en forma de lliuraments i que han estat anteriorment publicats a l’Avenç. A qui li agradi l’estil periodístic de frase breu, l’evocació nostàlgica i gaudeixi del contrast dialectal del parlar rossellonès, gaudirà amb aquesta obra. El que l’autor fa és passejar-nos per la seva infància. Una infància amanida de paisatges diferents, contrastos culturals i lingüístics. Una infància dominada pel divorci dels pares i l’aparentment enciclopèdica i erudita educació republicana. Llegeix més »
L’espectacle que ha fet Esquerra en nom de la democràcia interna és lamentable. Com ho és també l’article de Ridao en que defensa la legitimitat del lideratge de Puigcercós. Lamentable perquè la cosa no va per aquí. La cosa té més aviat a veure amb l’article que el convergent Barbeta publicava ara fa uns dies a La Vanguardia: Esquerra és un partit que a hores d’ara només convenç als que seuen a la menjadora i als seus familiars directes. Fins a grau dos, no va més enllà. La resta n’estem força decebuts. Més encara si parem atenció a les paraules de Carod-Rovira dient que del govern no els traurà ningú. En això ha quedat reduït el partit de Macià i Companys. Què en dirien els Presidents de tot plegat? Llegeix més »
Céline secret, de Veronique Robert i Lucette Destouches, 2001. París: Ed.Grasset, pp.167
Norte, de Louis-Ferdinand Céline, 1999 (orig.1960). Barcelona: Ed.Planeta, pp.397
En una taula de bar, a tocar de la plaça de l’Obradoiro, m’expliquen l’experiència personal de qui va treballar durant una època a prop de l’ínclit Manuel Fraga. Em parlen d’una persona amb una capacitat de treball absoluta. D’un avui que a les set tocades ja era a la taula del despatx amb un estol d’ajudants. Calia veure’l, em diran, quan sortia d’expedició amb el seu sèquit (quinze persones) a veure les colònies gallegues a Llatinoamèrica. 
El dia que surten als mitjans les pintades a la líder del grup “
Quin és el balanç de les eleccions d’ahir? Anem a pams.
Contes per a nens i nenes políticament correctes, de James Finn Garner. Traducció de Quim Monzó i Maria Roura, 2009 (orig.1995). Barcelona: Quaderns Crema, pp. 103
Durant tota la meva vida només he votat partits d’obediència catalana. Fins ara només un partit ha centrat les meves preferències de manera gairebé ininterrompuda, aquest ha estat ERC. N’he estat seguidor i simpatitzant. Vaig gaudir amb el llibre d’Oriol Malló sobre Puigcercós. Abans em vaig empassar tot el que Colom ens deia com un devot creient qualsevol. Vaig votar encantat per Carod el 2003 i el 2004. El 2006 ja vaig anar a votar a Esquerra amb la pinça al nas. Em temia el que podia acabar passant i ha passat. La captura del partit per la menjadora. La renúncia a l’ideari, als fets i a les paraules. 
Vicent Sanchis va xerrar amb nosaltres ahir al vespre. Fa temps que el segueixo i és dels periodistes que em mereix un cert crèdit i em desperta un cert interés. El fet és que, el que fou director de l’Avui i actualment dirigeix Barça TV, va reunir ahir al Via Fora de Sants una desena d’interessats en el periodisme que es fa en aquest país. La vetllada va discórrer fent cops de volant entre un tema i un altre però va tenir els seus moments d’interés. Anem amb els petits tresors informatius que ens va deixar: 
No hi ha dubte, de la mà de José Zaragoza, el PSC-PSOE, està aconseguint superar-se més enllà dels seus límits. L’únic problema que hi veig és que al final la cosa ja faci pudor; que tant dir-li imbècil al propi electorat al final algú se n’adoni, que es cansi i se’n vagi a l’altre extrem espanyolista i voti els seus socis del País Basc. 
Ahir va succeir un fet curiós, sorprenent i certament estrany. Corria el minut 80 de la segona part al Camp Nou. Un Barça desconegut format per noms totalment inaudits corria amunt i avall fent veure que volia remuntar un 0-1 contra un dèbil, molt dèbil Osasuna. Llavors ve l’incident. Un arbitre dolent expulsa un defensa barcelonista per una entrada dubtosa. A partir d’aquí assistim el meu germà, jo i un amic danès a una espectacular sobrereacció del públic. La gent, com de manera potser massa fàcil acostuma a fer sempre que succeix un fet similar, treu mocadors . Després ve la xiulada i novament els mocadors… fins al final del partit. Aquest serà el record que els socis ens endurem d’aquest darrer partit de la temporada. 
Se sabia, s’esperava i efectivament es va produir. Una part important, importantíssima (”majoritària” segons TV3) de les aficions que es van trobar ahir a Mestalla van xiular l’himne espanyol. Què s’esperaven? Els bascos tenen moltes coses per agrair a aquest himne: la dispersió de presos, la il·legalització de les aspiracions polítiques del 10% del seu electorat, l’aliança ideològicament contranatura que ha donat el poder a un Lehendakari que no parla basc i als fills dels qui anaven matant abertzales per les cafeteries… 
El passat dimarts, entre partit del Barça i partit del Barça, assistim a la xerrada (conferència, en el seu cas) de 
Una educació francesa, de Joan-Daniel Bezsonoff, 2009. Barcelona: L’Avenç. pp. 159
L’espectacle que ha fet Esquerra en nom de la democràcia interna és lamentable. Com ho és també l’
