Amy Winehouse

El que són les coses. Ahir em va donar per buscar música d’Amy Winehouse per internet. Com ja fa mesos que, degut a les actualitzacions de Windows, la sobrecàrrega de firewalls, antivirus i diversos, no tinc manera de que funcionin l’emule ni el limewire, vaig haver de buscar-la a youtube i al radio.blog. El fet és que aquesta dona, de tot just vint-i-quatre anys, té una veu meravellosa, extraordinària. I jo que no tastava el soul des dels dies del Crysler180 amb olor a plàstic nou del meu pare, m’hi vaig capbussar. Una cosa va portar a l’altre, de la música a la imatge, de la foto a la biografia, de la biografia (millor en anglès, més completa) a les seves desventures amb les drogues, la beguda i la premsa.

A aquestes altures, la ingesta massiva d’Amy Winehouse ja m’havia donat mal de cap i com aquesta música cal escoltar-la i no sentir-la i jo ja us he dit que no sé fer dues coses a l’hora, el resultat va ser una migranya de cavall. Però finalment em vaig adormir i he dormit bé (aquí un parèntesi per dir que vaig somiar gens eròticament amb la meva companya Laura i els seus quatre fills – en té dos- en mig d’un aiguabarreig tenebrós amb la novel·la La carretera).

I aquest vespre, després de més d’una hora fent i desfent en el meu tallafocs per poder baixar-me tota la música possible d’aquesta bona dona, he aconseguit la meva fita, l’he posada ben forta en l’ipod al menjador i m’he embadalit preguntant-me perquè els creadors viuen tan al límit la seva existència i perquè aquesta veu té molts números per acabar desapareixent. Li hauré de preguntar a en Donat quan el vegi.