Els disbarats de Carod ja no interessen

Tot sigui dit de passada, el que abans era motiu de guerra civil, revolució o d’entrada dels militars amb armes i canons per La Diagonal, avui ja no interessa. El fet que el vicepresident del govern anunciï una seccessió planificada o apunti que ens cal un exèrcit per ser un país normal, ja no mereix ni un titular de portada. Tot just una entradeta i mig full de pàgina interior. Curiós país aquest, l’espanyol, pel qual el mateix vicepresident, les mateixes declaracions però amb president diferent i circumstàncies polítiques igualment diferenciades, ja no interessen. Qui ha canviat: ERC, el seu ideari, el govern català, la desafecció de Montilla?

Els espanyols són els mestres de la polèmica caïnita, de l’ús de Catalunya com a boc expiatori, de la inflamació nacional. Però quan no interessem, quan la joguina ja no serveix per cremar un Tripartit, apuntalar un govern Aznar o erosionar un govern espanyol en mans de ZP, simplement ens llencen i ens arraconen. En això s’ha convertit el problema català: en un plat de segona categoria. Ara el que interessa són les trifulgues del finançament; les tensions internes entre conservadors i carlistes al PP; el nou pla hidrològic nacional, la crisi immobiliària.

Espanya esgota per centralista, mentidera, explotadora i antiliberal. Per a gota, la del mentider ZP, el que va pactar amb Mas l’Estatut(et) i ha arrambat amb tots els vots dels socialistes catalans: el que interessa són les persones, no els territoris. I nosaltres, com sempre, a respondre amb el somriure, la gracieta, la ironia i la desunió. La independència de Catalunya només pot prendre’s per un cop de mà: omplir-li les bosses als catalans, continuar comptant el dèficit que ens esquilma i aprofitar una pensada que abans arribarà d’Euskadi que no pas d’aquí per fúmer el camp. Ja no els aguanto més.