Com dilluns m’atabalen amb reunions on no tinc gaire a dir més enllà de fer acte de presència, dedico el dimarts a posar-me en el meu nou paper de danès accidental. El camí de casa al meu magnífic despatx amb vistes als nens que juguen a la plaça implica mitja hora de camí ben pla. En aquesta zona de la ciutat, Frederksberg, els carrers són amples, s’hi troben escoles, equipaments i parcs. Arreu, en la pràctica totalitat dels carrers, els cotxes comparteixen la via amb les bicicletes.
Com he tingut la sort d’agafar uns dies assolellats plenament estivals veig el procés de transformació dels danesos. A la feina, la gent vesteix de manera informal, arriba més o menys quan els sembla i marxa més o menys sota el mateix criteri amb que a fixat l’hora d’arribada. Els despatxos, especialment els més grans, són igualment informals, amb sofàs, cadires de segona mà i uns gegants pufs que serveixen de zona de relaxació. Amb aquesta temperatura, alguns vénen a la feina amb xancletes. Ara bé, un cop al lloc no paren. Fins i tot els dinars, puntualment a les dotze, fets a base d’entrepans o plats combinats ben migrats són reunions de treball o de socialització del treball. La panxa, al llarg del dia, no deixarà de fer-me sorolls.
Com jo vaig per lliure, avantatges de ser un professor visitant, localitzo una botiga que lloga bicicletes al centre i me n’hi vaig rabent. Avui és el meu dia i de camí en trobo una altra que rebaixa el preu a la meitat del que m’havien dit. Una fabulosa bici nova que s’acompanya d’un casc d’adolescent. Giro els carrers, segueixo els canals i entro en el parc de Frederksberg. Un immens espai verd on la gent jau al voltant dels canals i pren el sol en banyador. Avui m’he fixat en la quantitat de gent que fa footing, en l’urbanitat del ciclista i en la immensa amabilitat del danès de peu. Un altre dia parlaré de les daneses, rosses de dos metres, que avancen amb velocitat pel carril bici.
Arxivat sota: Dinamarca, viatges | Etiquetat: Copenhaguen
