“Cataluña-Espanya” (2009)

Heus ací, diuen, la versió catalana de la reconeguda La pelota vasca, el documental sobre la realitat social i política d’Euskadi que va arrossegar tantes controvèrsies com elogis.  La realitat, però, és una altra. El documental d’Isona Passola no té res a veure amb el film de Julio Medem. Vegem-ne les diferències:

- En primer lloc, aquest no és un film sobre les dues Catalunyes. En el documental, a banda d’alguns espanyols de l’òrbita filosocialista, només en surt una de Catalunya. Una única que uneix Tremosa, López Tena fins a Rubert de Ventós, passant per Germà Bel o Borja de Riquer. A l’altra banda, un català de la FAES i dos de Ciutadans. Aquests darrers amb un nivell discursiu, què voleu, més aviat poc elaborat.

Revolutionary Road com a excusa

Un bon post podria començar amb un: tinc trenta-vuit anys, no tinc fills ni casa pròpia. La casa on visc és dels meus pares de la mateixa manera que abans ho va ser dels meus avis i abans dels meus besavis. A la vida, fins el moment, he fet el que he pogut. Quan vull intimar amb els alumnes, en començar el curs, sempre dic que als trenta anys no sabia què volia ser quan fos gran. A aquella tendra edat vaig passar un any i mig estudiant ciències humanes i socials per decidir el meu futur.

Dit això, també he de reconèixer qui si d’una cosa estic orgullós a la vida és el d’haver fet dos cops de timó. Un, als 28, quan vaig engegar la feina protofuncionarial que va evitar que em convertís en una planta. Dues, quan vaig prendre’m l’esmentat any i mig per pesar figues i conèixer-me a mi mateix. Vaig tenir sort: vaig arribar a algun lloc. També vaig generar una pràctica de vida lleugera d’equipatge, pocs béns materials i uns quants d’espirituals. He après que la vida és un exercici d’autoconeixement i d’automodelament. Ben bé com un escultor.

The reader (2008)

Hi ha pel·lícules que deixen una empremta. Ho he tret d’alguna banda: hi ha moments, en el cinema, en la literatura, que sents que el director o l’autor exposa un sentiment, una sensació que t’interpel·la, que s’adreça a tu i lliga amb un moment passat, amb un sentiment viscut o una reflexió feta. The reader abraça molts dels elements que componen una tragèdia ben feta. La solitud de l’home, la incomprensió, la necessitat de ser estimat i correspost i, per damunt de tot, la impossibilitat de sobreposar-nos a un destí implacable i que no sempre hem escollit.

Miterrand, el passetjant del Camp de Mart (2005)

L’altre dia van fer la tele aquesta pel·lícula sobre els darrers dies de Miterrand. Som a l’any 1995, el president francès te la fi a prop. La fi dels seus dies com  president i la fi de la seva vida assetjada per un dolorós càncer. És en aquests darrers mesos que el president decideix incorporar com una ombra seva a un jove periodista al qual vol explicar-li la seva vida, llegar-li la seva biografia. I la pel·licula és aquest passeig dels dos personatges. L’un desconfiat, erudit, intel·lectualment pretenciós i ideològicament situat cada cop més a l’esquerra. L’altre innocent, enlluernat per la possibilitat que la fortuna li ofereix i fill de l’arquetipus de bon periodista, massa inquisitiu.

Il Divo (2008)

Inicis dels noranta, el primer ministre Giulio Andreotti reuneix el seu gabinet moments abans de presentar el que serà el seu setè govern de la República. Entre els seus acòlits desfilen per la seu de govern un bisbe, un director de diari, el cirujà esdevingut ministre d’economia i una colla de polítics de baixa estofa acompanyats de secretàries estupendes.

L’art de fer política a Itàlia, l’art de de romandre mentre els altres passen, per a Giulio és una barreja d’austeritat, bona memòria, intel·ligència implacable i impassibilitat deshumanitzada. Un Andreotti hieràtic que apareix com una combinació de Cal·lígula, Dant, Calví i Nixon. Tot interpretat per un genial, meravellós, fascinant Toni Servillo (premi del cinema europeu 2008 com a millor autor) que ja vàrem veure a la interessant Gomorra i a l’esplèndida Le conseguenze dell amore.

El noi i la noia

No sabia en quantes habitacions d’hotel havia dormit en els darrers anys. Vaig fer memòria i vaig començar a comptar. Aviat vaig deixar-ho córrer. No conduïa a res. Em vaig estirar al llit, vaig encendre la tele i vaig trucar al servei d’habitacions amb el meu millor francès. No em sortia la paraula justa per al formatge fos i li vaig dir en un altre idioma. La va traduir al francès i va penjar. Tot seguit, una altra trucada. Aquest cop era el meu telèfon el que sonava. Era ella, acabava d’arribar a l’aeroport i em demanava quina habitació era la meva. Em vaig quedar uns segons en silenci i finalment vaig sentir que de la meva boca sortien els números: quatre, zero i tres.

L’ull de l’agulla

Normalment no acostumo a posar la tele a les set de la tarda. Tampoc és que l’encengui gaire més tard. La meva ració televisiva es concentra en els Telenotícies i algun programa de l’equip del Toni Soler. Per la resta tiro de gravacions i ara, de tant en tant, poso sèries en DVD. El cas és que l’altre dia, cap a les set, vaig agafar començada L’ull de l’agulla, una pel·lícula de l’any 1981 que ja em va entusiasmar en el seu dia per l’argument i la interpretació. L’argument no pot ser més típic ni més tòpic, ja que segueix el llibre del conegut autor de best-seller Ken Follet.

“Tropa de Elite” (2007)

La setmana passa vaig veure la millor pel·lícula que recordo en molt de temps, potser des de United 93. La situació en la dóna el context: Som a l’any 1997, el Papa Joan Pau II decideix fer una visita a Rio de Janeiro i dormir en comunió amb els pobres, a la perillossíssima zona de faveles. Aquest fet bondadós sacsejarà com un terratrèmol la vida de persones i institucions. L’alcalde vol garantir la seguretat de sa santedat; la policia corrupta és impensable que es pugui fer càrrec de l’operació; finalment, la policia d’elit, els BOPEs, seran els encarregats de netejar l’ambient de possibles problemes. Inevitablement, però, les decisions polítiques tenen conseqüències personals.

Tres pel·lícules (més)

Al Otro lado (2007), de Fatih Akin, reprodueix la història d’un amor improbable: el d’una activista turca exiliada del seu país i una somniadora estudiant alemanya. En mig d’aquest ball, una mare que fa de prostituta, un home que s’enamora d’ella, un fill turc-alemany professor de literatura que torna al seu país i una mare que plora la seva filla morta. Tot filmat amb una destresa, una seguretat en el ritme, un to i un interès que demostra que un bon guió val el que molts grans pressupostos junts. Si vas gaudir de Contra la pared, amb les seves imatges d’Estambul i el contrast cultural entre Alemanya i Turquia, aquest film resulta encara millor.

Valoració: gran idea, extraordinària resolució

9/10

“The specialist” (1999)

The Specialist, de Marcy Dermansky, és un documental fet a partir de les més de 300 hores de gravació del judici a Eichmann. El responsable logístic de l’extermini jueu fou segrestat pels serveis secrets israelians a Buenos Aires, l’any 1960, i contravenint qualsevol respecte a la sobirania argentina dut a Israel, on fou sotmès a judici i finament condemnat a mort. La filòsofa Hannah Arendt, corresponsal del New York Times, alemanya jueva que fugí d’un camp de concentració francès poc abans de l’entrada dels alemanys a França, fa referència a les febleses procedimentals d’un judici que tingué més de venjança que no pas de justícia.

“The sorrow and the pity” (1969)

Le chagrin et la pitié, de Marcel Ophüls, és un dels grans documentals mai fets sobre l’ocupació alemanya de França. Vint-i-cinc anys després d’acabar la guerra, el seu director decideix posar un micro davant la boca de veterans resistents, soldats inclòs un dels tres-cents supervivents de la Charlemagne SS de voluntaris francesos, polítics d’una banda i l’altre, col·laboracionistes, espies i gent del carrer. Tot centrant-se en els quatre anys d’ocupació d’una petita ciutat situada a prop de Vichy: Clermont-Ferrand.

Tres pel·lícules

La Duquesa de Langeais (2006), de Jacques Rivette, és una història d’amor teatralitzada més que no pas filmada sobre l’obra homònima de Balzac. L’estructura, el guió i la qualitat de l’obra original són d’una solidesa decimonònica. La seqüència, el tempo uniformement creixent, els girs són tots ells clàssics i ben travats. Si l’obra de Balzac ja s’ho val i hi afegim bons actors teatrals, poc pots errar el tret en una història ambientada en la França postnapoleònica. Així avança, doncs, l’amor devot d’un oficial (Guillaume Depardieu) que ha de seduir a la casada aristòcrata (Jeanne Balibar) sota les estrictes regles de la moral cortesana de l’època de la Restauració. Valoració: per llegir Balzac en pantalla: 6/10

Tres pel·lícules

Rebobine, por favor (2008 ) és la darrera pel·lícula del reputat director de Olvídate de mi o Human Nature, Michel Gondry. Ara bé, no deixa de ser una collonada. Els que viuen a sou de les distribuïdores o s’han de guanyar la vida buscant-li les gràcies al que no en té, diran que és original, tendra i anticomercial. Res de tot l’anterior és indicatiu de qualitat. De fet, malgrat la idea sigui bona, una parella d’amics compromesos a aixecar un videoclub decrèpit a base de fer-se les pròpies versions dels grans èxits, la pel·lícula no deixa de ser melindrosa i infantil. No enxampa i tens la idea de demanar que et tornin els diners, cosa que no acabes de fer.

Valoració: Gondry, lluny del seu nivell habitual. 3/10

“Cuatro meses, tres semanas, dos días” (2007)

El passeig per la fosca i depriment Bucarest continua ara amb un retrat de la misèria moral del règim de Ceaucescu, particularment de la seva política antiavortista. El dictador, governant únic d’un país gran i amb poca població, que arribà a castigar a anys de presó qualsevol noia, metge, ajudant o inspirador que col·laborés en cap interrupció voluntària de l’embaraç.

Merescudament premiada a Europa, aquest film és la història d’una universitària romanesa de finals dels vuitanta en el seu desig d’avortar. Presenciem les negociacions clandestines amb un metge, els pagaments i contraprestacions de sotamà i l’amiga que li dóna quelcom més que suport. I en el rerefons: les conserges d’hotel que demanen els documents a qui vulgui llogar una habitació, l’estampa d’una intervenció mèdica que pot comportar la mort per dessagnament, els carrers mal il·luminats i els pares que es queixen de la comoditat d’uns fills que ho han tingut tot massa fàcil.

“Pozos de ambición” (2007)

L’Oscar al millor actor se l’ha endut aquest any Daniel Day Lewis per la seva actuació en aquesta pel·lícula. Anomenada en anglès There will be blood però que aquí, com som més savis que ningú, l’hem rebatejada amb un títol que no enganya. I és que aquesta és la història d’un home ambiciós que es mou entre els pous de petroli de la Califòrnia de començaments de segle. Hi veiem l’assalt especulatiu sobre els terrenys àrids de la costa oest, l’aixecament dels ginys que perforen la terra, el comerç, l’engany, l’avidesa de diner.