2666, de Roberto Bolaño (2004). Barcelona: Anagrama., pp.1125

2666 és la novel·la final, global i pòstuma de Roberto Bolaño. Contravenint les ordres de l’autor, el seu editor, Herralde, va decidir publicar els cinc llibres de que es composa en un de sol. Així ens arriba en aquest format mastodòntic i encara incomplet l’obra inacabada que Bolaño va deixar com a herència als seus fills. Com en Los Detectives Salvajes, la novel·la s’inicia amb elements que ens resulten familiars: uns escriptors (aquí professors) a la recerca d’un altre escriptor maleït i gairebé desconegut, Beno von Archimboldi. Atepeïts, inundats, d’erudició, aquests tres professors perseguiran el seu heroi fins a Mèxic. Aquí comença el segon llibre, la part d’Amalfitano. Un altre professor, aquest cop de geometria, que arriba des de Barcelona fins a la perduda i industrial Santa Teresa on fets misteriosos i terribles estan trasbalsant la ciutat.

Ja som a la tercera part, la part de Fate. Un periodista negre i marxistitzant que se sent atret pels inacabables assassinats que estan colpint aquesta ciutat del Nord de Mèxic. En la seva recerca, persontages de les altres parts creuen i desapareixen fins arribar a la part quarta, la part dels crims. Probablement la part més sorprenent i alhora monòtona. Seguim aquí la història d’una munió d’agents de la policia, polítics i funcionaris corruptes. Tots ells situats al voltant dels prop de dos-cents crims que, un a un, amb pèls i senyals de crònica negre es desvetllen al lector de forma implacable. Finalment, la part cinquena, la part de l’escriptor maleït, la part en que el cercle s’ha de tancar. Una part que ens recorda la curiositat de Bolaño per la Segona Guerra Mundial i el règim nazi que ja vam veure com a protagonista en la impossible Crónica de la literatura nazi en América.

Tot plegat ens hem passejat per entre les obsessions de l’autor: el desert mexicà, la corrupció institucional com a paisatge de la nostra vida, l’erudició literària i el personatge de l’escriptor maleït però alhora admirat i seguit per una minoria. La genialitat que alguns li reconeixen a l’obra obeeix a aquest descabdellar-se infint d’històries i més histories que entren una dins l’altre. Tanmateix, s’aprecia alguna tendència al collage enciclopèdic, a l’empelt de notícia de diari, a la digressió literària. La novel·la a estones engresca i a estones et deixa en un estat somort que malgrat tot, degut al seu cabal torrentós t’atrau i et transporta fins a un final que no arriba. L’esforç paga la pena però, val a dir, si no t’agraden les primeres 200 planes probablement no t’agradaran les 900 següents.

Valoració: Per a Bolañistes i amants de la novel·la experimental

7/10

Si hi ha quelcom de bo d’aquest sidral que ens ha dut la corrupció urbanística, a banda de per veure el senyor Zaragoza menjar-se les seves pròpies paraules, és per destriar el gra periodístic de la palla. Pel que fa al gra, cadascú que triï el que vulgui. Pel que respecta a la palla dos dels meus tres espantaocells preferits han quedat retratats aquests darrers dies en una veritable mostra de pornografia periodística. Un: Sostres. Poc més queda a dir d’aquest personatge. Potser que és un home que hauria de seguir ben aviat els passos del seu admirat Jiménez Losantos. És a dir, anar de cap al jutjat a gratar-se la butxaca i d’aquí passar a un mitjà de segona o tercera com per exemple e-notícies. Llàstima que ni ells el volguessin. Un mitjà esperpèntic i sensacionalista que ahir recollia la frase de la Sra.ReHola en la que la independentista dóna les gràcies a Garzón per venir a salvar-nos amb l’operació Pretòria.

La rèplica, d’un to baix, brut i per això mateix habitual i esperable, la dóna Sostres avui. Una rèplica a l’altura de la del dia precedent (amb aquest relat mític d’amistat i indigència moral). Una nova escomesa aquest cop contra la seva ex-amiga PIlar ReHola. Aquí la patètica justificació de la darrera. Tant un com altre individus són mostra evident d’aquest pseudoperiodisme autoproclamat patriota que vindria a ser la versió instruïda de la brutícia televisiva de mitja tarda. La seva raó de ser: alimenten tertúlies, venen diaris i generen rubor aliè. Vindria a ser la versió nostrada de la noia en pilotes que surt a la pàgina tres del The Sun. Quin flac favor que fan al moviment independentista aquests éssers lamentables.

Trist paper el de l’independentisme polític. Quantes sigles més necessitem per anar pel món? Realment en calia una més? ERC, CUP, CDC, UDC, IC, Catalunya Lliure, PSAN… La darrera jugada del Sr.Carretero certament no ajudarà políticament a l’independentisme. A nivell electoral ben segur que no. Pel que fa a l’independentisme com a moviment social i polític, en el seu sentit més extens i integrador, molt em temo que tampoc. Per què ho penso? Doncs perquè el Sr.Carretero és un home d’idees simples, senzilles, unidireccionals. mentre que la política és l’art de fer tot el contrari: construir lideratges, establir consensos, unir voluntats diferenciades.

Realment algú es pensa que el Sr.Carretero pot ser el nou líder de l’independentisme polític? Del seu pas per la Conselleria de Governació n’he sentit de tot menys paraules maques. La seva rigidesa, la seva poca habilitat relacional li va costar cara. Ara el sento dir que novament serà rígid en la defensa de l’independentisme. Malament anem. Una de les darreres belleses que he sentit dir d’ell fou en un sopar debat quan un company, independentista dubtós i conservador, li va espetar que molt bé el Nord, que ja el coneixíem. Ara bé, quines serien les seves tres prioritats en el Parlament cas que hi arribés? Després d’uns segons de pensar-s’ho, el Sr.Carretero va improvisar dos comentaris: un d’ells la necessitat de recuperar la cultura de l’esforç. No recordo l’altre. Li va faltar temps o ganes per arribar a la tercera. Probablement no l’havia pensada fins el moment que li van fer la pregunta.

És aquest el líder independentista que necessitàvem? Ben segur que no. Farà cap bé al nacionalisme aquesta nova candidatura? Ben segur que tampoc. Més divisió del vot. Més esperances troncades i esforços llençats a l’aigüera. Encara recordo els 5.000 vots de Catalunya Lliure a les Eleccions de 1992. Van servir per alguna cosa? No. Per donar una mica d’aire, no gaire, a en Josep Guia, un senyor radical i ben intencionat que, en comparació al Sr.Carretero encara sabia xerrar en públic. El deure polític del Sr.Carretero, en tant que conseqüent independentista, era el de jugar-se les garrofes dins d’ERC i fer-los abjurar d’aquest pacte amb la vergonya montillista. S’ha estimat més canviar aquest 20% de suport intern dins d’ERC per l’aventura d’un nou partit polític. Hi perdrà ell. Hi perdrem tots.

Els espanyols estan que trinen amb el referèndum d’Arenys de Munt. Tants anys fent-se passar per liberals, tantes crides a la regeneració democràtica per justificar el pacte PSOE-PP a Euskadi que ara la demostració, aquesta sí, democràtica d’ahir els ha posat nerviosos. El resultat també. Un 41% de l’electorat va anar a votar i un 96% d’aquest ho va fer a favor de la independència. Curiosament, els del Mundo, els qui van deixar constància que un 56% dels seus lectors són catalanòfobs ara no veuen cap relació entre el seu amor i el nostre cansament, digueu-li fartament, digueu-li fàstic.

Catalunya, la Catalunya sobiranista si més no, després de tant de montillisme, tant de tactisme d’Esquerra, tant de Tripartit, insults i menyspreus necessitava d’una notícia com aquesta. Necessitava d’alguna mostra, d’alguna evidència que més enllà de l’establishment, la renúncia, els tripijocs del Tribunal Constitucional i les renúncies dels proclamats sobiranistes, hi ha vida. El ressò informatiu, no cal dir-ho, ha estat fantàstic. El rearmament anímic i moral , també.

Em pregunto si el 1931, en aquells mesos previs a les eleccions que van fer fora la monarquia espanyola i van instaurar la República, no van tenir alguna cosa de detonant com la que ahir vam veure a Arenys. El temps ho dirà. Per acabar d’animar-me, n’Uri m’envia el vídeo de Vilaweb conforme hi ha llum al final del túnel. Més enllà de l’estereotip de la immigració espanyola hi ha una altra immigració que lliga el seu futur al nostre. A veure quin dia aquesta jornada festiva i democràtica arriba a fer-se real a tot el país. Caldrà agrair-li a la gent de les CUP, a l’alcalde d’Arenys de Munt i a tots els que han remat contra el desànim i l’acomplexament marca de la casa d’aquests temps polítics que corren. Mentrestant, molts de nosaltres, per la nostra banda, no pararem.

Un dia mogut, el d’avui. Requeria d’un cert dipòsit d’energia per la qual cosa, ja de ben matí, m’he disposat a estirar la son tant com he pogut. Fins les onze, pas malament. Tot seguit, he fet la meva mirada habitual als balcons de Sants i amb alegria he descobert que, al meu carrer almenys, el nombre d’estelades era més elevat que el dels anys anteriors. Cosa de la desafecció, el montillisme i la presa de pèl estatutària, suposo. Poques persones poden llevar-se a Barcelona amb tres estelades a la vista en l’edifici del davant i jo així ho he fet jo aquest matí.

Tot seguit, he procedit al meu passeig matinal de rigor pel centre. He estat xerrant amb un d’aquests màrtirs de la causa pessimista com pocs però que malgrat els seus 73 anys ha tingut la pensada de tornar a fer una tirada d’El més petit de tots i, òbviament, perdre-hi una bona carretada de diners. Li n’he comprat un i he continuat passejant i saludant vells amics. El pessimisme nacionalista, en aquest país, té una bona salut de ferro. Com sempre, el sol lluïa i, ves per on, aquest any m’he sentit més optimista que altres anys. Hem dinat amb l’amic Uri pel centre, hem tornat a passejar i fer passar el temps a l’altura de la Pça Urquinaona i aviat se’ns han fet les cinc.

Arribats en aquest punt, com és costum, buscar l’ubicació adient per marxar plegats, anar amunt i avall fent càlculs de manifestants i, poc més tard, trobar l’estrella del dia: el president barcelonista, Jan Laporta, fent números per convertir-se en el nou messies de l’independentisme català. Tot sigui per treure aquest país de la situació en que està, he pensat. Com sempre, la mirada final ha anat per l’estol de consellers d’Esquerra, alguna xiulada puntual cap a en Puigcercós. Xerrada amb un militant encara a punt de donar-se de baixa d’ERC i miada de reüll cap a un ex-alt càrrec del partit, antigament assegut al COPCA amb salari públic, i ara venent samarretes amb l’estrella. Uns aplaudiments, uns crits, en Laporta que somriu i saluda i l’Uri que deixa anar l’estelada esquena avall. Cap a les set a casa que ja hem passejat prou per avui. La darrera reflexió va per les possibilitats que la unió de tanta sensibilitat independentista donaria al moviment. Realment calen unes CUP, ERC, Reagrupament (un nom divertit, per cert), Catalunya Acció, PDD, PSM, PSAN, Maulets, Pàtria, Estat Català…? No faríem amb un partit independentista únic? Encapçalap per Laporta?

Avui ha començat la nova temporada Catalunya Ràdio. Després del fiasco majúscul de la temporada passada l’esforç d’esmena sembla haver-se traduït en la incorporació de Manel Fuentes com a conductor de l’espai dels Matins de Catalunya Ràdio. A mi, la veritat, em feia mala espina el personatge en qüestió (que sabrà ell del país, de política i de societat catalana? em deia) i em feia igualment mala espina l’entradeta de l’anunci que sonava lara fa uns dies per obrir boca (“... tot des de la teva sensibilitat“). Em recordava, què voleu, aquell anunci de la temporada passada en la qual Catalunya Ràdio “la fèiem entre tots” i al final, com sol passar, resulta que no la va fer ningú.

Però no. Anava errat. Sabedor de la història de la crosta nacionalista. Sabedor també de que la centralitat pseudosociata de l’emissora s’havia traduït en una fugida massiva d’oïdors cap al canyero, frívol i nacionalista programa d’en Basté, en Fuentes ha contraatacat. I com ho ha fet? Doncs posant avui a la parrilla (mai millor dit) a en Porta d’Omnium, la Gabancho, en Sala Martín i un altre que no recordo. No volieu nacionalisme? Dues tasses. La web de l’emissora no se n’ha assebentat encara, però la contraprogramació avança i en Fuentes ara serà el més radikal secessionista d’aquesta regió del Regne.

Vol això dir que tingui gaires esperances en el futur del programa o fins i tot de l’emissora pública? Doncs no. No gaire. Això sobretot vol dir que fins i tot els tontos s’espavilen, que han fet quatre classes de màrqueting radiofònic de nivell bàsic i que a falta de fondo, bones són les aparences. Bons desitjos per a ells, tots. Esperances, cap.

Per la nit he sentit trons. Amagat sota el meu antifaç i envoltat d’una gruixuda funda nòrdica he aixecat mitja cella i m’he donat mitja volta per continuar dormint. Abans de les set he sentit unes breus ràfegues de vent dur la pluja contra el vidre i a l’hora de llevar-me, efectivament, el cel era fosc i un lleu plugim queia sobre la casa. Davant d’aquesta tessitura, poca cosa a fer: un cafè ràpid, acabar de donar compte del brioix de passes d’Eileen, posar un parell de rentadores, fer una banyera precipitada (i per tant encara mig freda) i posar-me a treballar.

He seguit donant cops a la fusta del que serà el meu llibre de viatges durant un parell d’hores. La metàfora de l’escultor, com  més l’uso, més trobo que li escau. Estic tant acostumat per la meva feina dita acadèmica a resoldre ràpidament informes i llibres de text que la idea d’escriure i reescriure una i cent vegades la mateixa obra és nova per a mi. Tant nova, com necessària i com antitètica al que aquest món meu de velocitat i productivitat em demana. Treballo doncs un parell d’hores i quan miro el rellotge és gairebé migdia i no plou, fins i tot surt el sol. Temps i circumstància que conviden a fer una reflexió sobre la necessitat o no d’anar novament a Llanrhaeadr. Val a dir que, després de l’experiència d’ahir, sense bicicleta.

Amb un cop de decisió em poso la disfressa d’explorador de safaris que vaig comprar a Sud-àfrica l’any passat, em calço les botes de muntanya i la motxilla amb l’ordinador dins i començo a baixar la costa fins a la carretera. El que ahir van ser quinze minuts, no arriben, de baixada, avui es converteixen en cinquanta-cinc minuts a peu. Amb les mateixes pujades, les menys, i baixades, les més, i amb els mateixos gossos a tocar del camal. Compro novament l’IndePENdent i m’assec al The Plough a prendre una deliciosa pinta de cervesa torrada i un força apreciable salmó acompanyat de la seva omnipresent verdura i puré de patates. De postres, púding i un expresso. Vint lliures que no arriben als vint-i-quatre euros. Amb les postres arriba la mala notícia: l’encarregat no troba el codi que em pot permetre l’accés a internet. Ho sent.

Em conformo amb fer petar la xerrada amb un simpàtic londinenc, des de fa anys instal·lat a Gal·les, que em parla de la bellesa del territori, de la tranquil·litat d’aquesta zona i de que no pensa tornar a Londres mai més. Comprensible, penso. Com li va la feina? Treballa a British Telecom i com totes les empreses del sector de telecomunicacions lluiten per sobreviure. El més important és que m’arriba la nòmina puntualment a final de mes, diu. Em parla del seu cunyat català, vés per on; de que en aquest poble es va traduir la primera Bíblia al gal·lès, un idioma que ell pot més o menys entendre, i que en el següent poble en aquella direcció si que només sentiries parlar gal·lès. Alguns dels seus habitants, fins i tot, gairebé no saben parlar l’anglès, diu. Em reservo l’opinió sobre el tòpic del monolingüisme, m’encaixa la mà i se’n va.

El camí de tornada, sempre més penós, es veu dificultat per la meva panxa plena. A mesura que vaig pujant conto els cotxes que vénen d’una banda i de l’altre. Sis de baixada. Només dos de pujada. A aquests dos darrers els trec el dit. Veig la cara d’incomoditat de les dues dames, en un cas acompanyada per un homenot ben ferm. Em saluden i continuen la marxa. El contrast amb l’experiència d’autoestopista a l’illa de Bornholm (Dinamarca), l’any passat, se’m fa evident. Coses de les not so high-trust societies. Potser alguna cosa té a veure la portada d’ahir i avui de l’Independent. Pallises, violacions i assassinats duts a terme per nois britànics, gairebé adolescents. Si aquesta és la portada d’un dels diaris més seriosos del país, no vull pensar quina imatge del propi país deuen endur-se els lectors del The Sun. Certament, no estan les coses com per fer pujar al cotxe a un barbut que no saps d’on ha sortit. Torno a trobar els amigables gossos i les pujades en pendent.

Arribo a casa, com ahir, envoltat d’un mar de suor, conscient que el canvi del meu cos en aquests darrers anys també ha comportat un canvi important en com aquest reacciona a la calor o a l’esforç físic. Preparo una nova banyera, faig una nova bogada i prenc una deliciosa cervesa, alemanya aquest cop. Com diu el costum, després de l’exercici i el descans, el cos queda pla, fi, receptiu com un vehicle que ha passat la posta a punt. L’absència d’exercici, penso, em fa venir al cap aquesta col·lecció de bajanades. Llegeixo 2666 de Bolaño fins que caic rendit de son. Quan em llevo preparo el meu soparet, responc un parell de trucades, una de la Mili, l’altre de l’Eileen que prepara l’excursió de demà a la Cascada i després d’escriure aquestes notes enfilo cap el llit. Abans de pujar a l’habitació de dalt encara he tingut l’oportunitat de veure a l’ordinador un parell de vídeos musicals de Nick Cave, quin músic, tu; un parell de gags dels Monty Python i encara a Nina Simone cantar el I ain’t got no, en versió de 1968.

Dimarts em desperta amb un sol radiant, sense un sol núvol a l’horitzó. Esmorzo el meu tradicional cafè amb biscota de passes i agafo la bicicleta gentilment prestada per en Robb. Els tres-cents metres que separen Tyn-y-fron de la carretera (digueu-li camí, caminoi o senda) ja deparen un interès per ells mateixos, tot i que particularment per als amants dels esports de risc, preferiblement adolescents i postadolescents. Una pista de terra en forma de serp, en pendent pronunciada, amb clapes d’aigua que es filtren de la muntanya, petjades de cavall, roderes de vehicles, dos fosos coberts de cilindres metàl·lics que serveixen per evitar que hi entrin els animals i finalment el pont de fusta, precàriament estable, que lliga fins la comarcal B-4500. Qui sobreviu aquesta baixada té per recompensa la via lliure per baixar fins a Llanrhaeadr-ym-mochnant. L’excursió del dia, a partir d’aquí, presenta diferents lectures:

Lectura 1. Paisatgista. La carretera fins a la vila és un seguit de pujades lleus i baixades severes que obliguen a canvis continus de les marxes de la bici. A voltes, la fresca del vent a la cara t’obliga a pujar la cremallera del jersei i d’altres a baixar-la per poder respirar una mica d’aire. En menys de quinze minuts, arribo al meu objectiu que, sota la meva mirada, apareix com una successió de cases al voltant d’un idíl·lic rierol. La gent, a primera hora del matí, és d’edat majoritàriament avançada. Compro el diari i vaig fins al pub on m’han assegurat que hi trobaré connexió internet per al meu portàtil, The plough (l’arada). Malauradament, el pub està tancat fins a l’hora de dinar raó per la qual (com dirien els autòctons without much ado) faig mitja volta i començo un penós retorn, ara a peu, ara en la bici fins a casa. A quarts d’onze arribo a la casa a la falda de la muntanya i em deixo caure derrotat a la banyera.

Lectura 2. Introspectiva. La baixada fins a Llanrhaeadr té una part de repte de la que en sóc conscient. La vida és una successió de reptes, habitualment modestos, als que cal fer front amb un mínim de determinació per poder convèncer-te a tu mateix que, quan els reptes grans arribin, podràs igualment encarar-los amb una mínim de seguretat interior. Tanmateix, si una cosa no sé fer, és estar-me sense fer res, vagarejar sense objectiu ni destinació per un poble que no conec, amb una bici prestada, i amb unes habilitats socials més baixes de les que un pretès aventurer necessitaria.

Fet i fet, si d’una cosa estic orgullós és de la meva capacitat de generar respostes ràpides allà on aquestes millor poden acomplir la seva funció. Me’n torno. El camí de tornada, ja està dit, esdevé un veritable martiri. Pateixo per la meva manca absoluta de condició física però, sobretot, pateixo per l’edat. Una edat que barrejada amb un sentit existencial de la vida em du a pensar qui sóc jo i, sobretot, què hi ha faig aquí. Podré emprendre cap altre cop, al llarg dels anys que em quedin de vida, una excursió com la que avui em veig en l’obligació de completar? Si la resposta és negativa, s’escau aquí una reflexió sobre els anys que passen i la inutilitat de trobar un sentit últim a l’existència. Millor, d’acceptar que el que passa, ja està passat i només necessitem de la força per acceptar-ho. Res que cap llibre de filosofia de batxillerat no ens hagués explicat abans.

Lectura 3. Versemblant. La carretera fins al poble de nom impronunciable és un seguit de canvis bruscos de pendent, també dits trencacames, que de baixada conviden a pensar en no trencar-te la crisma i a preveure com deu ser de terrible el camí de retorn. Arribo a Llanrhaeadr en un festival de sorolls produïts per uns frens ara força més gastats. A aquestes hores (no són ni les nou), de gent jove pels carrers no se’n veu cap. En primer lloc, m’entretinc comprant el The IndePENdent, amb accent a la penúltima síl·laba, tal i com m’obsequia puntualment l’home del quiosc. Tot seguit, enfilo cap el pub, The plough, que em rep amb la porta tancada i barrada. Quinze minuts més tard, quan, tot assegut a les taules de fusta de l’entrada, ja he acabat de llegir el diari, el propietari obre per dins i aprofito per demanar-li una aigua amb gas. L’home grassonet i amb ulleres rodones, des de darrera la barra, em mira com un empestat (la meva descuidada barba i el meu jersei que mai ha sortit de casa, ajuden a l’apreciació) i em diu que està tancat. Li demano fent cara de bon minyó que em deixi utilitzar almenys la connexió a internet i per resposta obtinc que fins a les dotze no obren.

Amb tres hores per endavant, derrotat per la negativa, enfilo el camí de tornada. La primera pujada fa que em tregui la samarreta dels pantalons. La segona m’inunda de suor al front. És aleshores que passo per davant d’una senyal que indica el 20% de desnivell i em pregunto si això pot ser possible. A la tercera, quarta o cinquena ascensió (tant se val, ja no tinc esma per contar-les) baixo a peu i començo a empènyer de manera ben poc digna la bicicleta al costat meu. D’aquesta guisa travesso les granges amb gossos que borden ben poc amablement. Amb posat de gentleman farmer faig com si res mentre calculo els centímetres que separen ullals i camals uns dels altres. Quan el viacrucis arriba a la mitja hora, ni tan sols les baixades, breus i amb sorra al camí, em fan ja cap mena d’il·lusió. A aquestes altures, la veritat, no em fa il·lusió res.

Com malsons que m’envaeixen despert, em vénen al cap sketchs de Little Britain i frases fetes en anglès. A hores d’ara ja em suen els pantalons i la roba interior, les ulleres de sol em ballen, el cor batega mai millor dit a cor que vols i noto la debilitat produïda per la falta de sucre. Si tingués ulls davant la cara, veuria un individu tot ell pàl·lid. Millor: panxut, en un baixíssim estat de forma i amb un color que inspiraria una barreja de compassió i preocupació. Després d’una aturada de deu minuts, traient els budells per la boca, escometo la darrera ascensió, la més criminal: la que em deixa a la porta de casa en un estat globalment lamentable. Em deixo caure a la tassa del vàter, em duc una galeta a la boca i finalment, quan començo a preparar el bany reparador, descobreixo que l’aigua calenta no funciona. En el meu estat, ni tant sols aquest darrer fat de la deessa Fortuna és per ell mateix un problema.

Un dia sencer sense anar més enllà de vint-i-cinc metres de la porta. El matí és rúfol, amb ruixats empipadors (aquí n’hi diuen showers, dutxes). Ruixats que per bé que no arriben a una densitat mediterrània si compliquen tota excursió possible fent-la antipàtica i raonablement ajornable. Per si no en tingués poc amb la distracció domèstica del primer dia, avui l’escalfador s’ha espatllat. He trigat dues hores en convèncer-me. Quan ho fet he trucat a Sandy, la mestressa de la casa, i hem quedat que enviaria algú per arreglar-la. Fins les quatre de la tarda no ho han fet. Relliscant amb la furgoneta pel camí de Tyn-y-fron, a l’hora precisa menys deu, eren aquí. Hi ha posat un pedaç, hem creuat els dits i l’invent ha funcionat. La resta del dia, a banda d’esperar el lampista, l’he dedicat a seguir el temps de nuvolat a plujós i novament a solejat, a llegir i a escriure. També a veure per enèsima vegada l’hilarant Little Britain on hi ha un personatge que es diu Davydd, és gal·lès i és the only gay in the village. Sense televisió, està de més dir-ho, ens agafem a les coses més tradicionals com llegir i escriure, però també a altres innovacions més recents com les sèries televisives passades al format de l’ordinador.

Per la tarda, val a dir, el temps millora una mica. Essent les cinc, finalment m’he decidit per posposar la sortida cap el poble per a l’endemà. Cinc pàgines d’escriptura i prop de cent de lectura han acabat fent la resta del dia. Per primera vegada he acabat de llegir un llibre en format electrònic, el de Wilde. Per primera vegada, empassant-me amb notable fruïció una part de l’immens 2666 de Bolaño, he tingut també consciència de fins a quin punt pot arribar la qualitat (no parlem de l’impacte) de la pirateria electrònica.

A mesura que avançava el dia, des del meu hivernacle– una interessant construcció de vidre que permet tenir alguna cosa semblant a un microclima estival a l’entrada de la casa – he vist com canviava el fons del paisatge. En un primer nivell, l’omnipresent verd. Darrera seu, els núvols majoritàriament negres amb les esporàdiques clapes de sol. De dia encara he vist alguna garsa i algun conill passejant a tocar com si volguessin fer saber qui és el propietari i qui el visitant. Ara que cau la nit, la foscor envolta Tyn-y-fron en forma d’una immensa i insuperable onada. La casa perd els colors i penso en quin fabulós escenari seria per escriure novel·les com La Pell Freda, de Piñol, o La Carretera, de McCarthy. També faria un molt bon paper per rodar pel·lícules com L’invasió dels ultracossos, 21 días después, o qualsevol altra de zombis. La visió del sol que cau, les carreres dels habitants cap a la casa i els udols dels no-morts colpejant les parets de la casa donarien aquí, sens dubte, per molt. Abans de pujar a l’habitació m’asseguro de passar bé la balda i tancar la porta.