Article a L’Avui

Aquest article, amb el títol de Nadal a Lima, havia de sortir pels volts de cap d’any. Com no ho va fer fins ahir vaig decidir canviar els temps verbals i posar-li El Perú desperta. Sembla que ha agradat a alguns amics, peruans inclosos, però deixem l’autobombo que ja en fem prou i cada cop l’aguanto menys.

Des del temps del virrei Amat, ha plogut molt per aquí. Lima és avui en dia una de les ciutats més grans del món i segueix la seva escalada particular en el rànquing de futures metròpolis planetàries. Envoltada de turons i valls, Lima atrau sense fre immigració que arriba des de tots els llocs del país. Són els coneguts pueblos jóvenes que s’estableixen a la falda de les muntanyes, en les grans planes de desert que envolten la ciutat i que un observador atent podria veure progressar mes rere mes. Tot al marge de cap infraestructura viària, d’enllumenat o clavegueram.

ACTUALMENT, EL PERÚ ÉS UN DELS PAÏSOS amb més creixement econòmic de la zona, i les estadístiques econòmiques són afalagadores. En gran part, una herència del canceller Toledo. Fins i tot es veu una lleu, incipient redistribució de la riquesa que arriba a diferents capes socials. Els diaris se’n fan ressò. Cal dir que, per a una part important de la població, el potencial de millora és encara enorme: per als qui vigilen el cotxe mentre surts a comprar el diari, per als guachimanes (de watchman, vigilants) a les entrades dels carrers i barris acomodats. També per a les venedores de paper de regal o de llibres fotocopiats que s’aturen als semàfors.

LIMA HA VISCUT AQUESTS DIES UNA FEBRE consumista que no té res a envejar a la de les grans ciutats europees. A l’avinguda Aviación, a tocar de les plataformes per on havia de passar el tren elèctric que aixecà el primer govern d’Alan García (1985-1990), cues de vehicles aparquen en segones i terceres fileres per abocar la seva càrrega humana en les grans superfícies. Els grans pilons de ciment segueixen allà inacabats, incomplets. La hiperinflació es va endur tot vestigi de ferrocarril, però al seu voltant hi ha ara arbres frondosos i grans magatzems, alguns especialitzats en la venda de miraculoses rèpliques de conegudes marques occidentals.

A LIMA ‘LA HORRIBLE’, COM LA VA QUALIFICAR Salazar, el trànsit és sempre terrorífic. Els microbusos competeixen entre ells per atraure els passatgers potencials i l’ús del clàxon és indiscriminat, ritual, que diria Pla. Aquest Nadal ha representat el reflux de tants de mesos de creixement sostingut, amb increments en els índexs borsaris que ara ja no podrà mantenir. El canvi de tendència, diuen, és imminent i es tem l’arribada de la crisi hipotecària dels Estats Units. Però encara es viu una època de vaques grasses. Com avís del que podria ser, la cadena de grans magatzems dels germans Wong, per a desgrat del sempre malmès orgull peruà, acaba de passar a mans estrangeres; i el president García crida ara els empresaris locals a invertir com fan els seus homòlegs estrangers.

PEL QUE FA ALS PATRONS DE CONSUM, els peruans són una interessant barreja de les diferents tendències internacionals, amb una especial predilecció pel seu poderós veí americà del nord. Així, a Lima proliferen grans complexos que, en una ciutat gegant com aquesta, es poden estendre formant veritables mausoleus del consum. De Tous fins a Levi’s passant per cadenes locals, totes les marques de renom hi són presents. Grans superfícies amb riades de compradors i on les dependentes miren a contrallum els bitllets de cent sols (vint-i-cinc euros) i també els de cinquanta. On les dones aparquen els marits al Starbucks de torn i les minyones de pell fosca però vestides de blanc tenen cura dels nens. Talment com la Barcelona dels anys cinquanta o el Pedralbes dels anys dos mil.

ALS CARRERS DE L’AVINGUDA BENAVIDES, una munió de restaurantets anuncien les seves ofertes gastronòmiques amb rètols que emulen la grandària de la botiga: supersanguchón bravazo. Alguna cosa així com superentrepà excel·lent. La sorpresa filològica també pot arribar en els quioscs locals, particularment de la mà dels titulars de la premsa sensacionalista. Titulars gairebé incomprensibles del tipus: La mataron inflando cucu, i que haurien de fer reflexionar més d’un dels nostres secessionistes lingüístics.

LA CAPITAL DEL PERÚ HA VISCUT UN NADAL si fa no fa com el nostre, amb carrers plens de venedors de lluminoses decoracions nadalenques, de venedors de gorres de Pare Noel, d’improvisades fires amb productes de l’època. El pessebre llangueix, el consum ens uneix i cotxes nerviosos col·lapsen el centre urbà. Aquí cal dir: que duri.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: