Enyor d’un partit de bàsquet

Tinc un caràcter donat a la melangia. Tampoc és una cosa greu, més aviat equilibrada. El fet és que avui, després de la meva sessió de mitja hora de pedalada diari en mà i els deu minuts de cinta, m’he anat cap els vidres que separen el gimnàs de les pistes de bàsquet i he presenciat els partits juvenils de la lliga de diumenge.

De petit i d’adolescent mai vaig participar de cap esport d’aquip. Bé, sí que jugàvem a futbol, a Caldetes, amb la colla de l’urbanització. Fins i tot ens desafiàvem amb els del bloc1 (massa bons) i els del blocV (temibles). Però mai res comparat amb un esport federat que implica entrenaments durant la setmana, sentit d’equip, constància i dedicació. Tampoc me’n penedeixo, nosaltres podíem córrer lliurement amb la bici pels camps dels voltants, mentre d’altres només podien quedar-se a Barcelona durant el cap de setmana. I això va tenir gràcia fins els quinze anys, un amunt un avall. Continua llegint