Enyor d’un partit de bàsquet

Tinc un caràcter donat a la melangia. Tampoc és una cosa greu, més aviat equilibrada. El fet és que avui, després de la meva sessió de mitja hora de pedalada diari en mà i els deu minuts de cinta, m’he anat cap els vidres que separen el gimnàs de les pistes de bàsquet i he presenciat els partits juvenils de la lliga de diumenge.

De petit i d’adolescent mai vaig participar de cap esport d’aquip. Bé, sí que jugàvem a futbol, a Caldetes, amb la colla de l’urbanització. Fins i tot ens desafiàvem amb els del bloc1 (massa bons) i els del blocV (temibles). Però mai res comparat amb un esport federat que implica entrenaments durant la setmana, sentit d’equip, constància i dedicació. Tampoc me’n penedeixo, nosaltres podíem córrer lliurement amb la bici pels camps dels voltants, mentre d’altres només podien quedar-se a Barcelona durant el cap de setmana. I això va tenir gràcia fins els quinze anys, un amunt un avall.

Fet i fet, avui, mentre mirava la competició femenina i tot suat em sentia Kevin Spacey a American Beauty, he pensat que jo podria haver estat un altre amb aquesta mena de competicions de cap de setmana, segurament més extravertit, segurament gaudint de la vida d’una manera més oberta, més relaxada i sobretot més comunitària. Bé, tampoc passa res, ja m’estimo prou com he acabat sent, però avui he enyorat una altra cosa

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: