9-M: El lamentable debat Zapatero-Rajoy

En aquest estat que es creu bipartidista es pretén que ens congratulem de la possibilitat de veure el cara a cara entre les dues opcions majoritàries. Malgrat tot, una cosa té de bona la confrontació d’ahir: veure la trista indigència política en la que vivim. L’espectacle televisiu que vam veure no diria que fou dantesc però sí lamentable. Lamentable pel format: ritme trencat, impossibilitat de demostrar unes habilitats discursives i d’oratòria que tal vegada no tinguin, o l’ús del teleprompter (teleprompter!!) com si es tractés d’un anunci o la presentació d’un telenotícies. Lamentable també pel nivell demostrat a banda i banda. A anys llum dels Anguitas, González, Pujols i demés.

Trist Zapatero amb un discurs anacrònic per trimfalista, fals per la incapacitat demostrada de reconèixer errors, i a la defensiva per la innocent recurrència a agafar-se a frases fetes i cantarelles ja conegudes per respondre a l’incisiu, reiteratiu i pesat Rajoy. Va sorprendre, suposo que agradablement per a la menestra Chacón, les reiterades al·lusions a l’Estatut de Catalunya, el català i la convivència. No sé si aquí hauria volgut recuperar una part del vot català que ja perd a cabassos, però no crec que ho aconseguís.

Parlem de Rajoy. Més fluix en oratòria del que era esperable però prou millor que ZP. És aquest un polític de martell, un home insegur de la seva posició, que edifica un discurs com qui construeix una catedral: amb capataços i caps d’obra, els de darrere la càmara. Un Rajoy hereu d’un discurs que ja ha fet seu, igualment incapaç de reconèixer el galdós paper que ha demostrat en aquesta legislatura (la de l’insult) i rancuniós en excés com quan va explicar-nos perquè no ha recorregut al Constitucional l’estatut andalús mentre sí ho ha fet amb el català: per principi.

Ara bé, la pobresa política s’acompanya amb la mediàtica: cada mitjà dóna guanyador els seus. Amb aquest panorama, tal i com escrivia fa uns dies, el millor que ens pot passar és que no canviïn gaire les coses, que aquesta dreta torni al segle XIX i recuperi els Gallardones i companyia que ha perdut pel camí. Que ZP també se’n vagi: per incapaç, per manca de lideratge i de moderinitat i, també en el procés, ja posats, que ens tregui de sobre aquesta nul·litat política que ens va deixar i pren per nom Jose Montilla. D’esperances pels nostres polítics catalans, poques, però per algú haurem de votar, no?

Anuncis

3 Respostes

  1. No va ser un debat, sinó un diàleg de sords. Realment, feia dormir a les pedres!!!

  2. No se puede hacer un debate tan pactado
    Hay que poder valorar claramente los politicos que
    tenemos, faltan realmente politicos con carisma y
    no solamente que quieran tener poder

  3. Així és mcbd. Què fem quan aquests són els polítics que tenim? Quines conclusions podem treure d’un sistema de partits que beneficia la mediocritat i l’aquiescència?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: