Atrapats al gel

“Es busquen homes per a un viatge perillós. Sou baix. Fred amarg. Mesos llargs de foscor completa. Perill constant. Retorn segur dubtós. Honor i reconeixement en cas d’èxit.Amb aquestes paraules començava l’epopeia protagonitzada per Sir Ernest Shackleton. L’article fou publicat a inicis del segle passat en un diari anglès i més de cinc mil persones van respondre la seva crida.

Entre tots ells Shackleton en va triar 28. L’objectiu: creuar a peu l’Antàrtida, un territori més gran que Europa, on les temperatures poden arribar a -80ºC i els vents gelats a 300 km/h. Dos anys enrere l’explorador Scott hi havia trobat la mort mentre el noruec Amundsen va sobreviure. Eren èpoques de descobriments heroics, de proeses lligades amb un esperit sobrehumà de superació. Continua llegint

Kosovo fa por a Espanya

Espanya té por i la mostra als que volen veure-la: ha decidit no reconèixer a Kosovo. Quinze, vint independències després de l’eclosió de la URSS, uns quants països com l’Estat espanyol comencen a preocupar-se de l’efecte dòmino d’aquesta cascada d’autodeterminacions. Mai res té a veure amb res. Mai Kosovo és Eslovàquia, ni Montenegro és Estònia, ni Eslovènia és Georgia, però allà estan els nous estats europeus independents. Continua llegint

El somriure de Hillary

Ha de ser dur, ben dur. Diuen que una de les coses que caracteritza els francesos és que no somriuen si no hi ha un motiu. Nosaltres, els catalans, devem ser descendència dels francs; tot i que aparentment,el repoblament franc de la Marca Hispànica va ser ben migrat. Sigui com sigui, mirar el somriure del polític nord-americà et fa reflexionar sobre perquè serveix un i altre somriure.

I és que Hillary porta un bon grapat llarg de derrotes consecutives davant del seu contrincant per la denominació demòcrata, Barack Obama. Tot i així, heus-la aquí, amb el seu somriure impertèrrit. Un somriure que glaça el cor perquè imagines el plor amagat de la derrota. I és que aquest és un somriure comercial, un somriure d’actor teatral que no pot deixar de vendre la seva obra de teatre. Continua llegint

“Paris, 1940” (2001)

París, 1940; de Sebastià Gasch. Barcelona: Quaderns Crema. pp.206

Quaderns Crema és sens dubte una de les editorials de capçalera del nostre país, un valor segur i una referència de qualitat. Tanmateix, de tant en tant té coses com aquesta: crea un títol fictici, més evocador que no pas descriptiu, i li posa una portada amb una fotografia que no pot estar més allunyada del contingut. En aquest cas: el famós passeig de Hitler amb Speer després de la victòria sobre França. Continua llegint

“Viaje a Darjeeling” (2007)

No sempre el cinema et depara alegries inesperades. Pots anar a veure els germans Cohen o a Woody Allen i, normalment, el resultat és agradable però rarament excedeix les expectatives, ja suficientment altes, que tenim sobre aquests directors. El cas de Darjeeling Limited és un d’aquests breus moments d’alegria, fruit de la sorpresa i l’originalitat, que ens depara el cinema. Continua llegint

“Expiación” (2007)

Anglaterra, 1935. Dos adolescents juguen jocs amorosos en els jardins de la mansió victoriana. Ella és la filla del propietari burgès. Ell, el fill de la masovera al qual el senyor de la casa li paga els estudis a Cambridge. En mig de tot plegat, la germana petita, escriptora precoç i fantasiosa i enamorada del jove encarregat. I així arribem a l’estiu de 1940, el noi que ha de marxar a França a veure recular el seu exèrcit. Ella, que fa d’infermera. El mateix que la germana petita.

Arriba el desastre de Dunquirk, el moment de la derrota i la germana petita que tracta de desfer una pensada irreflexiva que va provocar un desastre de mida incalculable. Un drama introspectiu, el pes de la tradició i de la mentida. La distància que encara separa els de dalt dels de baix. I les bombes, i el penediment i un final feliç que no saps si arriba del tot perquè la guerra és massa crua i hi ha coses que la voluntat no pot resoldre. Continua llegint

El viatge i la distància

És trist però la globalització ens ha robat el plaer de viatjar. Sens dubte, encara hi ha paradisos perduts, espais més enllà del que és conegut i apareix en les guies de viatges. Però, reconeixem-ho: el turisme tal i com el practiquem la majoria de nosaltres ha anorreat el sentit del viatge. Avui en dia viatjar consisteix en encabir en un espai d’unes poques setmanes una maleta, uns estalvis i un destí al qual puguis arribar en un cop d’avió. Continua llegint