Article a L’Avui

Vaig començar a redactar-lo a Lima i, com acostuma a passar, l’he hagut de reescriure afegint-hi unes píndoles d’actualitat abans no sortís publicat al diari.

Després de Castro arriba Castro i, com tot el que succeeix a l’illa, els diaris tornen a anar plens d’esperances de canvi en un país tristament inalterable. Així, en les darreres eleccions cubanes, la participació va arribar al 95%. Un resultat encomiable però que encara queda lluny del més de 100% al qual s’arribà a Guinea Equatorial ara fa uns anys. El marge de millora per al règim cubà és, doncs, important. On costa imaginar que millori, vistos els canvis en el Consell d’Estat, és en allò que aquí en diem aprofundiment democràtic. Un terme, democràcia, que convida a reflexionar sobre com per molta democràcia socialista o orgànica que un país sigui, no hi ha manera que ningú vulgui renunciar-hi.

LLEGIA FA UNES SETMANES UNES PÀGINES del Wall Street Journal Americas, que presentava al lector la web més extraordinària -de poc comuna, gens habitual- que he visitat en molt de temps: http://www.desdecuba.com/generaciony/. Una crònica en primera persona de la vida quotidiana d’una dona cubana a Cuba. Allà on els salaris són de 12 euros al mes i una hora de connexió a internet costa 3 euros si aconsegueixes fer-te passar per turista.

ENTRE LES COSES QUE ENS EXPLICA el blog trobem unes píndoles dedicades als qui encara remenen la cua amb el règim castrista. ¿Es va estrenar la pel·lícula La vida de los otros a Cuba? Sí, un dia i per cobrir les aparences. Els locals la van batejar amb el sardònic títol de La vida de nosotros, quelcom que fa gràcia fora l’illa però que a dins té un to marcadament negre. Més. ¿L’ensenyament cubà és la meravella que, diuen, va dur la Revolució castrista? No pas. Els mestres, dedicats a la dura tasca de sobreviure lluny dels salaris públics, han estat substituïts per visionats comunitaris on els infants prenen nota del que diu un televisor situat al bell mig de l’aula. L’han batejat com el teleprofessor. Tampoc és cap broma, especialment si són els teus fills els qui seuen al davant. I encara una altra afirmació: als cubans no els falta de res per cobrir la seva manutenció. Yoani, aquest és el nom de la soferta cubana autora del blog, ens comenta la impossibilitat de prescindir del mercat negre per proveir-se d’ous, oli, salsa de tomàquet o llet.

I ÉS QUE CAL UN BANY DE REALITAT CUBANA, presencial o virtual, per comprendre la magnitud de la tragèdia. A tall d’anècdota, un professor de filosofia m’explicava a l’Havana l’experiència d’un jove italià, lector habitual d‘Il Manifesto, que va voler viure a la cubana. Això és: amb una capacitat de despesa homòloga a la dels seus habitants. Després d’un mes de penitència va haver de ser ingressat a l’hospital a causa d’una hepatitis. I és que els occidentals anem baixos de defenses.

ALS QUI VENIM D’UNA HERÈNCIA de debat important entre els pols de la llibertat i la igualtat, ens sap especialment greu veure com Cuba, contra el que ens havien venut, no encaixa ni amb un ni amb l’altre. Pel que fa a la llibertat, ja ho sabíem. En poc més de tres mesos han fugit el còmic estrella de la televisió pública, els membres d’un dels principals grups musicals de l’illa i, com ja és costum, un bon grapat d’esportistes de primer nivell. Pel que fa al miratge de la igualtat, aquell amb el qual ens sosteníem quan li rèiem les gràcies al castrisme, només ens cal llegir Generación Y per veure que tampoc en aquest punt les coses s’aguanten.

LA PREGUNTA QUE ES FAN MOLTS: com pot ser que una persona pugui parlar de tot això des de l’illa-presó i no acabar allà on va raure l’autor d‘Antes que anochezca, Reinaldo Arenas, abans de fugir per cames durant l’èxode del Mariel? Uns diuen que, en el fons, l’autora és una agent secret de la G2, la policia del pensament de Cuba. Uns altres que al règim cubà ja tant se li en fum què es pensi a fora mentre els seus ciutadans-reclusos no tinguin accés a informació lliure. Per entendre’ns: no puguin accedir ni a internet ni a correu electrònic. Segons l’autora, hi ha dues explicacions alternatives. Una: l’eficàcia dels serveis secrets cubans no és la de l’Stasi alemanya. I dos: a Cuba, la millor manera de poder dir les coses com són és posar-hi un altaveu. Toquem fusta per na Yoani.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: