Un tros de passat

Allà hi érem tots dos. Asseguts en el seu Ford Fiesta verd platejat. Millor dit, ajaguts. Amb el seient abatut fins al límit que la decència i la urbanitat permetien. Aparcats al bell mig del carrer, sobre la vorera de la Diagonal, a tocar del Princesa Sofia. Una època, no fa ni vint anys, en la que un guàrdia urbà que passés pel costat del vehicle et deixava en pau i seguia caminant mentre pensava en les seves coses. I allà hi érem nosaltres, poc abans de la mitjanit. Concentrats en la tercera finestra, penúltim pis de l’ala més occidental, la que s’obria al carrer. Esperant que passés alguna cosa, que algú encengués el llum o es correguessin les cortines. Passàvem l’estona, els minuts i les hores, imaginant quefers insubstancials, lectures atentes, passejos o corredisses. Aquesta era, crèiem, la vida habitual d’una noia mallorquina en una residència d’estudiants.

Els nostres caps refrescaven la mirada tímida de la mallorquina a classe, els comentaris en veu baixa cap a la seva companya de l’ànima, els seus apunts polits, la cal·ligrafia endreçada, la manera com agafava el bolígraf. Rèiem de nosaltres mateixos imitant un parlar nou, desconegut. Descobrint un lèxic inimaginable, entretingut i aleshores encara a mig descobrir. I recordàvem divertits el seu accent o el de l’amiga manacorina. Un accent que, en el cas de la companya, li havia costat ser confosa per una estudiant anglesa en plena facultat d’economia de Barcelona. La mateixa amiga a la qual vaig dur un dia al camp del Barça. Fet que, mesos més tard, despertà una gelosia fora mida en la llavors enyorada mallorquina. I repetíem una i altra vegada les mateixes situacions, interpretàvem gestos, desxifràvem posats, frases, comentaris. Mai no ens afartàvem d’aquesta digestió inacabable, sense sentit, de missatges ocults, de símbols que només nosaltres podíem i sabíem interpretar. I que crèiem veritables de cap a cap. No cal dir-ho.

Després d’un parell d’hores ben bones. Havent-nos explicat un altre cop les mateixes situacions, recordat històries, anècdotes insubstancials que només podrien distreure nois amb una escassa vida sentimental al darrere, n’Uri engegava el motor, ens posàvem en moviment i avançàvem en mig de la nit Numància avall per uns carrers gairebé sense trànsit. Direcció cap a casa meva, on ens acomiadàvem fins l’endemà en el que, sabíem, una nova trucada podia tornar a posar en marxa el ritual, una nit més. Estàvem enamorats, de la noia o de la mateixa idea de l’enamorament, però encara no sabíem res de tot això. Van faltar encara uns quants anys per acabar d’estar-ne segurs.

Anuncis

2 Respostes

  1. Efectivament… i tu et vas emportar es gat a s´aigo..!! Ai, quina època… qui faria això avui dia, oi? M´ha emocionat molt llegir el teu post, fins aviat.

  2. Coses de la nostàlgia que m’agafa, barrejat amb unes pràctiques de què seria una biografia a mig fer.

    Quins temps aquells, no?

    😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: