“Los detectives salvajes” (orig.1998)

Los detectives salvajes, de Roberto Bolaño, 2007 (orig.1998). Barcelona: Ed.Anagrama, pp.609

Una biografia novel·lada, una novel·la autobiogràfica, un assaig literari, un thriller, una crònica del Mèxic polititzat, pseudoil·lustrat dels setantes, però també dels anys vint. Un llibre de viatges o un llibre on es viatja: Mèxic, EEUU, Barcelona, Tel Aviv, Viena, França, Àfrica… Los detectives salvajes és un llibre de culte de la mateixa manera que Bolaño és un autor de culte. No sé si va traspassar mai gaire el llindar d’escriptor de món interior fosc, per a lectors minoritaris. En qualsevol cas, la seva obra mestra és un llibre massiu, de qualificació i classificació complexa. Narrat a cops de dietari i entrevista fictícia, recorre les biografies de dos poetes maleïts, Ulises Lima i el xilè Arturo Belano. Tots dos a la recerca de la seva mussa literària: Césarea Tinajero.

Què els va fer com són. Perquè van acabar com van acabar. Què hi havia de moviment literari, què de moviment polític, què de revolució juvenil. Aquestes són les preguntes que Bolaño tracta de respondre darrere la història d’aquests dos personatges. Pel camí dibuixa dues ments atormentades, el món literari llatinoamericà que coneix amb una precissió extraordinària, i un retrat de la seva vida en boca d’altres. I per fer això rescata noves històries i biografies: poetes maleïts, catalans exiliats, joves mexicans de vida desenfrenada o lumpenproletariat de tot el planeta.

És aquesta una novel·la que comença amb força, amb una història que enxampa. El ritme és viu a mesura que l’autor ens descobreix el grup autoanomenat realvisceralista i l’origen d’aquesta història d’obsessions, el moll de l’ós que es desplega en la resta del llibre. Després vénen quatre-centes pàgines de relat retallat, amb un entrevistador que persegueix els protagonistes en l’espai i en el temps. Aquí el ritme és irregular, l’erudició sempre present, el visceralisme del seu realisme també. A voltes còmic, normalment només és la història d’un moment, d’una trobada: l’entrevistat i les coordenades espai-temps en que la seva vida va topar amb la d’un d’ells.

No m’ha arravatat, tampoc m’ha deixat fred. La frase és curta, la prosa precisa, la puntuació original, l’interès constant. Però no deixem de romandre dins la ment de Bolaño/Belano. Dins la galàxia de personatges fets a mida per a seva història. Tots ells reals? Amb un final trepidant, però, que salva gran part dels defectes que el llibre o, millor dit, l’obsessió de l’autor pugui tenir. Potser m’ha agafat massa gran: requereix un esperit juvenil trencador que ja no tinc. Si l’hagués llegit deu anys enrere, tot just després de Rayuela de Cortázar, ben segur que m’hauria fascinat.

Per a crítiques més entusiastes llegiu aquí, aquí, aquí, aquí o aquí.

Valoració: El món de Bolaño

7/10

Anuncis

Una resposta

  1. Mes sap greu, però encara no he llegit 2666. Qui sí que ho ha fet és el meu amic Fausto. I en diu meravelles a http://fausto.balearweb.net/post/33832. Et deix l’enllaç, doncs, per si vols fer-hi una ullada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: