Conversa amb una nordbasca

El passat dimecres al vespre ens trobem a ca n’Ine una representació d’aquesta Barcelona cosmopolita que s’aixeca al voltant nostre, inunda les platges de la Barceloneta i per a la qual s’està contruint aquesta aberració turística coneguda per Edifici Vela. Al voltant de la taula, dues peruanes, un mexicà-espanyol fan de Bolaño, una basca francesa de Bayona, una altra francesa amb doble nacionalitat francoamericana fascinada amb el seu postdoc a la nostra ciutat i un català, jo. Per cert, darrerament em comença a fer gràcia quan després de dir d’on sóc em responen: ah, tu ets d’aquí?

Tots ja ben entrats en la trentena, les converses són més de saló que uns anys enrere. L’idioma de comunicació és l’espanyol i el francès, tot i que el català parlat no és aliè a dues d’elles. Com la conversa l’enceten les franceses, el tema d’actualitat és la creixent animadversió pública davant d’un Sarkozy que compta amb la complicitat dels mitjans. Existeix una sobreexposició, subratllen, i la gent comença a estar-ne farta. La cosa dura i dura. Les franceses, amb una connatural tendència per a l’anàlisi sociopolític acompanyat d’aquest deix queixós fill del racionalisme, s’explaien a gust dins la més pura ortodòxia progressista. A la basca no li agrada Ségolene. Bé. La troba buida de contingut, de propostes.

Quan la beguda ja ha mullat els nostres cervells, s’inicia el moment de les converses cara a cara. La basca m’explica sobre el creixement del sentiment d’identitat més enllà dels Pirineus. Malauradament ella no va aprendre l’euskera però el seu fill ho farà a l’Ikastola. També es queixa del tracte que reben els d’Iparralde quan van fins a Sant Sebastià. On nous dit “las franchutes”. No se senten bé al Sud. Na Sophie em fa l’efecte d’una noia tranquil·la, reposada, cultivada malgrat aquí alguns subratllarien la seva procedència rural. Quan ens acomiadem ja ben amics i ens emplacem a una visita propera a les terres basques del Nord penso perquè m’he sentit tant bé parlant amb ella. Em fa valorar el pòsit que va deixar la il·lustració en els nostres veïns francesos i dos: reviu la meva esperança de no deixar de ser qui som.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: