Un nou dinar multicultural

Catalunya tenia fa deu anys un tres per cent d’immigració registrada. Ara estem a prop del disset i la meva predicció és que en vida meva arribarem als trenta sinó més. És a dir, l’actual debat sobre la normalització del català d’aquí a poc s’haurà tornat realista i haurà assumit el conflicte de definir normalitat en un país on el català és l’anormal. Que haurà de respondre què vol dir ser català en un context d’anorreament cultural, plurilingüisme, integració a través del castellà i creixent incapacitat de fer vida normal en la llengua pròpia. Algun dia penso fer un article ben fet sobre què voldrà dir ser català d’aquí a trenta anys. En fi, anem al tema del tema.

Quedo per dinar a casa d’una companya de feina. El lloc on treballo, antuvi una fundació local, és ara una firma que juga amb decisió el joc de la internacionalització. Un fet que provoca tensions en individus pretesament internacionals però de cognoms ibèrics com seria jo mateix. Al voltant de la taula i dempeus, al voltant d’una barbacoa d’estil ianqui feta a base de butifarra i xistorra, compto les nacionalitats presents. La meva companya de despatx, nascuda a França, filla de murcià i extremenya i que no se sent catalana tot i que el parla amb una evident incomoditat. El seu marit, nord-americà, que treballa des de casa seva, a Sant Cugat, però viatja deu dies al mes a Londres on té la seu la companyia. A l’esquerra una noia barreja de cubana i suís amb passaport veneçolà-suís i que ha treballat a les Nacions Unides de Nova Iork durant anys.

Una parella ianqui amb dues filles rosses i que viuen a Sitges, un noi galès que ha vingut a passar el cap de setmana a Barcelona. Una veneçolana que treballa tres dies per setmana a Anglaterra però la resta dels dies viu a Les Corts. Una peruana que va venir a estudiar a Barcelona i s’hi va quedar (com la Mili!), que viu al Raval amb el seu marit italià el qual al seu torn treballa a Barcelona però no para de voltar pel món. Una parella que podria ser de francesa i britànic, dues parelles de catalans i nosaltres dos. Ah, i un estudiant canadenc que també corre per aquí. Tota la conversa es mou en castellà i en anglès. Tothom està encantat amb Barcelona i la gran Barcelona (Sant Cugat, Sitges, Castelldefels…), tothom volta pel món. Ara són aquí, demà qui ho sap. Tots tenen menys de quaranta anys. Dues noies, per sota els trenta-tres ja estan divorciades. Treballen per a empreses internacionals, poden triar on viure per bé que no on treballar. I aquesta és l’elit de la immigració. Sento “fins un altre” quan un dels pocs catalans que hi eren marxa per la porta: és la primera frase en català que he sentit per part d’algú que no fos jo.

Posts relacionats:

El Català es mor (I): Unes dades

El Català es mor (II): del pessimisme

El Català es mor (III): Raons per a l’elitisme

El preu de ser catalans

El fantasma de la mort del català

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: