Una tarda a l’Ateneu

Avui m’he afartat de tanta pluja. Em toca els nassos, vaja. I a sobre la previsió anuncia que no pararà de ploure fins… dijous? Dijous és fins on arriben les previsions, per tant, bé pot durar més enllà. Serà la fi del món producte del canvi climàtic? Si a d’altres li toquen tornados o huracans, a nosaltres en toquen pluges depriments i indefinides? Amb aquest estat d’ànim confluència d’algú necessitat de vacances i que dorm poc, enfilo cap el Centre.

Quedo a les quatre per parlar amb el Ricard. Seiem als sillons de l’Ateneu, a l’entrada. Fa més de mig any que no ens veiem però com sempre passa quan quedo amb ell, les novetats personals aviat queden explicades i ens endinsem en temes, diríem, més erudits. Hem començat parlant de la immigració i la crisi d’identitat del nostre país. Li he comentat que aviat faré un article sobre el tema i m’ha explicat la seva experiència de mestre d’Eso. La meitat dels seus alumnes són centreamericans i magribins, la resta es divideixen en catalano-espanyols i catalanoparlants.

D’aquí hem saltat a la crisi de valors, a la meva angoixa sobre si m’estaré fent conservador a la Boris, el nou alcalde de Londres. Després hem parlat de postmodernitat, matrimonis gais i política catalana. Tema que, per depressió conjunta, ha acabat ràpid. D’aquí hem saltat a la França de Vichy. En Ricard en sap un niu. A la segona guerra mondial i el col·laboracionisme. D’aquí a la literatura de Céline i a la posició política del nord-català Baudrillach, redactor del setmanari col·laboracionista Je suis partout i finalment afusellat pels francesos el 45. Ens hem separat. Adéu. Era escriure sobre això o fer una descripció sobre com com pressionar els llavis amb els índexs en vertical de tal manera que, en bufar, dibuixessin un divertit moviment ascendent-descendent de les galtes. He optat pel primer tema.

Advertisements

5 Respostes

  1. A la p. 46 de la revista ‘Barcelona Metropolis, surts fotografiat d’esquenes però prou entregirat per reconèixer-te, escrivint en el portàtil a la biblioteca de l’Ateneu. La foto de Txema Salvans té un aire britànic molt adient al teu post d’avui.

  2. M’has enxampat: totes les fotos són afusellades.

  3. Baudrillach o Brasillach? Em sembla que has fet un “cruce”. Hehehe

  4. Ep David. Quin plaer una mica narcisista que se sent en llegir sobre un mateix. Va ser una vetllada realment agradable. Diuen que els veritables amics són aquells amb els quals els silencis no són violents o que quan et veus al cap de molt sembla que t’haguessis vist el dia abans…i així va ser.

    Per cert, com indica el Ferran, és en Robert Brasillach. El llibre sobre el seu procés de l’Alice Kaplan “intellligence avec l’ennemi” és molt recomanable…ja te’l deixaré…petonets a tu i a la Mili

  5. Gràcies per la correcció a tots dos. Efectivament va ser un lapsus no sé si lingue o mentis.

    En tot cas, Ricard, el plaer narcisista de què parles situa aquestes humils i apressades línies en un tron que no mereixen. Agraït igualment pel comentari i, certament, va ser una trobada força agradable. Com sempre, vaja. Prenc nota del llibre.

    😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: