“El sec i l’humit” (2008)

Le sec et l’humide, de Jonathan Littell. 2008. Saint-Armand-Montrond (França): Ed.Gallimard, pp.140.

Aquest llibre de Littell pot ser interpretat de dues maneres, i les dues són igualment interessants. La primera, com el que és, un assaig sobre la psicologia feixista feta a partir del nazi belga, Leon Degrelle, i la seva obra autobiogràfica La campanya de Rússia. Per altra banda, especialment interessant per aquells que han gaudit de la seva gran obra Les benignes, un estudi sobre com va construir-se el personatge de Max Aue, el protagonista de l’obra.

Per la primera banda, observem la construcció de la autoimatge del nazi com quelcom sòlid, sec, íntegre, elevat, insensible i masculí. Contraposat a la imatge que el feixista fa del seu alter ego rus: líquid, brut, primitiu, baix. Littell confessa la debilitat metodològica del seu estudi: només ha llegit aquesta obra de Degrelle, no n’ha volgut saber res de la resta. Però aquest punt feble del seu assaig no deixa de mostrar les inevitables referències que ha utilitzat Littell a la seva obra magna: Les benignes.

Aquí trobem un Degrelle que fa la seva guerra bàsicament al front rus, que diverses vegades està a punt de morir, que pateix fam i fred, que s’arrossega sobre el fang i que acaba fugint de Pomerània on l’espera ben a prop el captiveri o la mort. També un Degrelle que no es penedeix de res, que diverses vegades s’entrevista amb Hitler i que s’escapoleix de manera ben tèrbola del càrrec d’assassinat després que aparegués mort l’amant de la seva dona. Però Littell també analitza el seu llenguatge, l’absència de cap traça d’autojustificació, la pintura sense matisos d’una història que només té un protagonista altiu i somrient: el mateix Degrelle. Aquí darrera hi ha Max Aue. En definitiva, un assaig ben escrit, que peca de psicologisme de vol baix però que dibuixa un quadre prou complet sobre el personatge i sobre el seu llibre anterior.

Valoració: Un assaig que val per a dos.

7/10

Advertisements

3 Respostes

  1. Ja m’agradaria saber com justifica el sec, sòlid, íntegre i masculí Degrelle la seva vergonyosa fugida d’Alemanya al final de la guerra per acollir-se a la bondadosa caverna del també sec, sòlid, íntegre i masculí Franco.

    Em sembla una lectura força interessant que, pel que dius, pot complementar molt be Les Benignes. Me l’anoto per a legir. Ara he començat Vida i Destí d’en Grossman. Pot haver relacions simétriques amb Les Benignes.

    De totes formes, em sembla molt be la postura de Littell: només interessar-se per la obra i no per l’individu.

  2. Hola Ferran.

    De fet, estava pensant que a tu t’agradaria llegir aquest llibre. Especialment per conèixer el rerefons, la cuina si vols, de Les benignes. El joc de les contradiccions mai acceptades dels feixistes també està comentat en aquest llibre.

    Sobre Vida i destí: vaig per la pàgina 300. M’agrada tot i que tot plegat dibuixa un mossaic prou barroc. Sembla mentida que fou escrita per un rus, als anys 60. Per cert, la biografia de Grossmann, Un escriptor en guerra, t’ajuda a entendre la qualitat del text i d’on treu el que explica (fou EL corresponsal al front durant la IIGM). Per cert, les dues obres van ser prohibides en vida seva.

  3. Doncs ja en parlarem de Vida i Destí. Jo només n’he llegit 50 planes, i penso que pot ser interessant. L’història del manuscrit és rocambolesca, em sembla. Li va ser requisat pel KGB i no va aparèixer fins després del 1989 amb la perestroika. De fet, no es va publicar fins fa poc´.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: