“The sorrow and the pity” (1969)

Le chagrin et la pitié, de Marcel Ophüls, és un dels grans documentals mai fets sobre l’ocupació alemanya de França. Vint-i-cinc anys després d’acabar la guerra, el seu director decideix posar un micro davant la boca de veterans resistents, soldats inclòs un dels tres-cents supervivents de la Charlemagne SS de voluntaris francesos, polítics d’una banda i l’altre, col·laboracionistes, espies i gent del carrer. Tot centrant-se en els quatre anys d’ocupació d’una petita ciutat situada a prop de Vichy: Clermont-Ferrand.

Són quatre hores i mitja de documental en el qual la veritat oficial, la d’una França resistent i heroica, cau a trossos davant l’evidència expressada per una bona part de supervivents i protagonistes. Per damunt de tot sobresurt una veritat diferent: la legalitat vigent en aquell període fou la de Petain, cap altre. Com a mostra les lloances cap el vell mariscal, els qualificatius de “terroristes” que els francesos del 1969 encara utilitzaven sobre els seus compatriotes resistents, les represàlies gratuïtes sobre presumptes col·laboradors a finals de la guerra o el menyspreu i el recel al voltant dels comunistes “que van encendre i dividir la França des del 34”.

Es clar que per l’altre banda veiem la voluntat d’amagar el cap sota l’ala, el zel antisemita de la policia francesa, les pel·lícules filonazis, la dolça vida de la burgesia a les sales de festes de la capital, les cartes d’inculpació de resistents, el col·laboracionisme i la mimetització del règim de Vichy cap a l’alemany més enllà fins i tot del 1943. En definitiva, el sacrifici d’uns pocs i el silenci de la majoria. Per damunt de tot, dos detalls que no m’han passat per alt: la correcció i la sinceritat del discurs d’uns i altres i, principalment, la correcció, la congruència i la cavallerositat demostrada en un excel·lent francès per part d’Anthony Eden, ministre d’exteriors amb Churchill i un dels protagonistes d’aquell període. Com dirien els anglesos: let the truth prevail.

Anuncis

7 Respostes

  1. Hola David. Veig que comences a sentir aquesta passió que tinc de fa anys pel que vol dir col·laboracionisme en totes les seves acepcions i els mecanismes que porten un país a esdevenir-ne. Ja t’he dit més d’un cop que, salvant les distàncies, tot país ocupat que es vol que sigui integrat al nou imperi pateix processos de col·laboració similars, inclòs el nostre,i com la població va essent colonitzada mentalment de manera progressiva i la realitat va canviant en les seves ments. Com els terroristes esdevenen herois de la pàtria o a l’inrevés (si haguessin perdut). Com el “common sens”, aquesta icona del pensament liberal-conservador, pot voler dir qualsevol cosa. Quan França és ocupada el common sens és estar amb petain (és a dir, ser el que després s’anomerà col·laboracionista). Quan els aliats guanyen la guerra el common sens esdevingué ser resistent (“exterrorista”). La lliçó que podem treure de tot plegat és que la realitat, la “moderació”, el sentit comú, són molt més subjectius del que semblen i que la realitat no deixa de ser una representació nostra i prou -Schopenhauer dixit- (promoguda per certs interessos, clar)
    una abraçada David

  2. Per cert, on es pot veure el reportatge?

  3. Si, a mi també m’agradaria saber on es pot trobar el reportatge.
    Els francessos em fa l’efecte que sempre han tingut un problema amb el anomenat col-laboracionisme, que no van solucionar en acabr la guerra i que encara arroseguen.

  4. Vaja, sabia que hi hauria gent interessada en aquest documental que per cert cita Woody Allen (us ho dic de memòria) a Annie Hall. Anem a pams:

    Ricard. Si em posés pedant et diria que el que tu en dius col·laboracionisme se’n diu socialització. És a dir, inevitablement fem nostre els valors, actituds, normes legals i informals que ens envolten. És connatural als éssers socials que som. Tot i això, tot i que participo de la frase de Shopenhauer, et diria que no tot s´hi val, no tot és el mateix. Contra aquest relativisme ètic que proposes et diria que cal ser conscients del nostre (migrat, gran) espai de llibertat que tenim i actuar en conseqüència. Sigui per fer-nos antisemites o per apuntar-nos a la resistència.

    Pel que fa al documental, segons el col·lega danès que me l’ha deixat es pot trobar a moltes videoteques de per aquí. Crec que hauríeu de fer una mirada per la FNAC, fer-vos-la portar de Perpinyà o encarregar-la per internet. Per a interessats com vosaltres en el tema només us puc dir que val molt la pena. Tot i així, si no us en sortiu i me l’encarregueu miraria de portar-vos-la.

    Gràcies pels comentaris i, igualment, una abraçada.

  5. Efectivament David , tot acaba essent una qüestió de noms. Hauríem de definir aquí què és “el que ens envolta”. El que diu la tele? la premsa? l’educació? o el que viuen els nostres veïns i conciutadans. De fet, malgrat la lletja connotació que ha agafat la paraula col·laboracionisme, no deixa de voler dir “treballar amb”..la qüestió és amb qui treballes

    abraçada

  6. Per cert, que descrivia el relativisme ètic i no el comparteixo. Només volia mostrar com qualsevol cosa estranya pot arribar a esdevenir normalitat i a ser acceptada per la majoria

  7. Totalment d’acord, Ricard. Hi havia també normalitat i moralitat en els camps de concentració. El que succeeix és que no deixem de parlar de dues coses: la casuística (la reiteració, l’estadística) i l’ètica (el que està bé i el que no n’està). Llegint-te crec entendre que ho confons.

    Records.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: