ERC en la distància

La distància no la dóna el nombre de quilòmetres, més aviat la disposició mental a allunyar-te i mirar les coses amb una certa tranquil·litat d’esperit. Avui en dia, val a dir, es donen totes les facilitats per mantenir un contacte virtual gairebé perfecte amb el país d’origen. Així, puc veure a TV3minuts els principals titulars del telenotícies, puc llegir els meus diaris habituals, puc seguir els acudits del Polònia i puc parlar amb la dona per Skype. El mateix bloc serveix per explicar què fas, com et trobes i com et va la vida lluny de casa. Les diferències menys plaents d’estar lluny són sens dubte la manca de contacte físic amb qui estimes, fer broma amb els amics, el mai prou valorat temps mediterrani i el menjar. Obvietats massa simples com per insistir-hi gaire.

En aquestes dues setmanes que porto lluny he seguit amb interès la crescuda dels rius catalans; l’enèsim desmentit de Zapatero al voltant d’una nova promesa incomplerta; la condemna d’ahir a Losantos i; des de fa deu dies, el Congrés d’Esquerra. ERC, el partit que he votat tants i tants anys, en la llunyania pren forma del partit de la utopia apressada. S’envia a la foguera als que cauen i l’excés de personalismes, la manca de capacitat i de generositat fa la resta. Certament, la missió d’ERC ja ha estat acomplerta: aixecar l’estol de la independència i fer-lo veure com quelcom a l’abast. Ara bé, ni uns ni altres, ni els guanyadors ni els perdedors ens la donaran. Falta seriositat i, com he dit, falta sobretot capacitat.

Avui, un personatge que té la mania de posar-me nerviós amb la seva prosa inflamada, la seva autoexculpació en nom d’altre, ha tingut l’habilitat de tornar-ho a fer. Cal llegir l’article de López Bofill, del bàndol dels derrotats, a l’Avui per veure els mals que calça Esquerra. Però és que els mals anteriors també van aparèixer uns dies enrere a La Vanguardia en una autoentrevista de Pilar ReHola amb el senyor Àngel Colom. Jo no tornaria a fer el PI, s’excusa la periodista, i tu? Excés de personalismes, de vanitat, de faramalla i cap cultura del compromís. Hauran de viatjar tots plegats a Anglaterra a veure si se’ls enganxa alguna cosa.

Anuncis

Una resposta

  1. Bona idea. Que vagin a Anglaterra… i si pot ser que no tornin 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: