Copenhaguen (VIII): una revetlla diferent

El dia de la revetlla de Sant Joan a Copenhaguen bufa un aire fred, del Nord, que posa els pèls literalment de punta. Començar l’estiu amb quatre peces de roba, certament, per a animes del Sud com nosaltres, no enamora. Aquest és un dia rúfol, tapat i que amenaça pluja. Tanmateix, amb poca feina per endavant, quan ens cansem d’estar al llit la Mili i servidor emprenem el camí cap a Suècia. Aquests països del Nord, a banda de matar-se i estimar-se cada un cert temps, han tingut prou energies com per construir la meravella tècnica que és el pont de vuit quilòmetres que uneix Suècia amb Dinamarca. Segons la guia, la proximitat amb la capital (quaranta minuts en tren) així com els baixos preus suecs atrauen danesos que prenen com a primera residència l’agradable, asseguren, Malmö.

Que sigui agradable per viure-hi, a nosaltres, en principi, particularment en un dia lleig com aquest ens deixa més aviat freds. Trajecte i lloc, tot i així, prometen. En sortir de l’estació ens rep una bonica plaça empedrada amb l’estàtua eqüestre d’un panxut. Aquest resulta ser el rei Carles X Gustau, que alguna cosa bona faria per merèixer aquest reconeixement. Voltem pels carrers peatonals, creuem places i carrers i ens endinsem, ara ja sota la pluja fina, en un sorprenent cementiri a tocar de la plaça de Gustau Adolf. Al bell mig de la ciutat, làpides que et porten dos-cents anys enrere mostren la varietat de noms escandinaus d’aquest país. Un dels que més m’agrada, que per cert vaig trobar en un carrer a Dinamarca, és el de Pernille.

Seguim caminant pel Kungsparken sense un raig de sol, ajustant-nos la caçadora i pensant en la inevitabilitat de les migracions estivals cap el Sud. Quan en tenim prou de tot plegat, paraigua en mà, tornem al centre a mirar aparadors, mengem una patata bullida de grandària familiar i enfilem cap a Dinamarca. Després d’un sopar en família (no són ni les set) a cal Jonas anem a celebrar la revetlla al meu parc preferit, el de Frederiksberg, on ens esperen l’Steen i la seva dona. Com arribem ja tard per als estàndards locals, les deu passades, la foguera en la qual es cremen bruixes i al voltant de la qual es canten cançons de solstici, gairebé ha deixat pas a les brases. La festa s’ha acabat. Rius de gent, famílies amb criatures vénen en la direcció contrària. Un cop retrobats amb els amics, anem a fer una copa. En acabat, avorrits i mig refredats arribem a temps d’agafar el darrer metro cap a casa. No són ni l’una i el termòmetre marca catorze graus. Amb aquest vent intens que t’empeny enrere la temperatura de sensació, que li diuen, ha de ser força inferior.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: