Moments de nostàlgia

Qui va ser el que va dir que la meva pàtria és el meu passat? Pere Quart? Suposo que com sóc procliu a visions pessimistes de la realitat, com a més a més em trobo en una edat en la que ens aferrem a una joventut que ja no tenim, que a tot estirar només és relativa, mai absoluta, i sempre filla de la comparació, per tot plegat em passen per davant moments de profunda tristesa que acompanyen petits esclats de joia. Una joia trista, enllaunada que es dóna en recordar, en reviure, en tornar al passat. Catalunya Ràdio ha tingut la bella idea de mostrar-nos el catàleg de gravacions des seus vint-i-cinc anys de vida. Temps, anys enrere, fins al 2005 a tot estirar, en que crèiem en una Catalunya que es construïa, que tenia il·lusió, que seria el que nosaltres volguéssim, que seria una única i catalana. On la immersió lingüística, el lideratge seré d’un tal Pujol i la tensió republicana farien un canvi que, malauradament no ha estat.

Moments de confiança que s’acompanyaven de programes com l’Orquestra amb el tristement desaparegut Jordi Vendrell, a qui Monzó li dedicà un conte ara fa uns mesos. Temps de Pasta Gansa amb Mikimoto i Sant Joan Pistoler. Temps que ens planyíem de les petites corrupcions del conseller Roma (qui s’en recorda avui) o Collell. Dies que es recullen en aquesta entrevista, la darrera que va concedir en vida, el grandíssim Joan Fuster. Recordo quan va desaparèixer, ara fa setze anys, pels volts de Sant Joan, i com vaig arrossegar tots els meus companys, en aquells moments com jo de vacances a Mallorca, a un acte en memòria seva, a l’Obra Cultural Balear amb en Mir, si no m’equivoco, fent-ne els parlaments. Mirar el valencianisme avui, què voleu, fa plorar pel que diu i pel que anuncia per a la nostra pàtria.

Tornar a escoltar aquesta gent tan necessària, tristement desapareguda, Vendrell, Barnils, Fuster, ara que el que ens cal són veritables líders d’opinió, personatges aglutinadors de voluntats i generadors de confiança, sentir-ne la seva veu enregistrada ens transporta al temps de l’optimisme, de la joventut, de la fe en un mateix i en el país. Em sap greu, ja no em queden forces per ser optimista. Ara em deleixo posant-li escenaris a aquell temps sense internet ni CDs, temps de walkman i ràdio amb dial en forma de rodeta. No sé si és un esport sa aquest de la nostàlgia, proveu d’escoltar la gravació que preferiu: la redada de Garzón contra els independentistes catalans l’any 92; l’entrada de El lloro, el mico i el senyor de Puerto Rico o de Pasta Gansa i ja em direu quin efecte fa en vosaltres.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: