Sud-africa (II): Congrés i socialització

En un post anterior ja vaig explicar com són aquestes trobades internacionals d’acadèmics i quina és la meva poc eficient manera d’entomar-les. Si alguna cosa puc dir és que aquest és el congrés més internacional al que mai hagi assistit: prop de cent cinquanta participants de tots els continents i trenta-cinc països presents (no el meu). Si em passen l’article a l’Avui, vull començar provocativament per assenyalar que la bondat del tema de les jornades, Global fairness, local integrity, es contraposa amb la presència racialment majoritària de blancs (prop del setanta per cent dels inscrits, resta orientals i africans no-blancs) mentre el 100% del servei de restauració està composat per gent de raça negra. Per altra banda, la majoria de l’atenció als participants són afrikaaners de raça blanca.

Dit això, la llarga jornada d’avui s’ha traduït per part meva en l’atenció més o menys estable cap la desena de ponents que han circulat davant meu, explicant-nos el seu tros de veritat sobre l’estat del món. Com és habitual, hi he trobat autèntiques perles acompanyades d’una àmplia majoria d’ostres sense premi. Avui dimarts, també ha començat una nova tongada de vent i fred hivernal seguit d’una pluja momentània que algú haurà pogut observar des de les instal·lacions del Centre Internacional de Convencions. Com sempre en aquestes circumstàncies és divertit observar els autèntics especialistes en networking (mirar post anterior), com es distribueixen segons taules, fan contactes i exploten la lliçó d’enlluernar en 30 segons al reputat acadèmic. Aquest punt anterior no és cap broma. De fet és una pràctica desenvolupada i practicada als EEUU sota el nom de converses d’ascensor i atorga als qui excel·leixen una àmplia xarxa de contactes, amics i saludats.

Canvi de registre. Abans-d’ahir a la nit, dilluns, vaig tenir un dels pocs moments d’acostament a la comunitat local. Mentre sopava unes tapes en un local del centre, tot escoltant la conversa del costat, una de les veïnes de taula es va fixar en la meva guia de viatges i es va adreçar a mi. Cinc minuts més tard em convidaven a compartir un vi a la seva taula. Tot plegat eren un estudiant sud-africà de ciències polítiques a Harvard, la cunyada canadenca de l’anterior i la germana d’aquesta que estava de visita. Una hora més tard se’ns afegia un xilè i la seva nòvia sud-africana també, que va resultar ser la mestressa del local. Dues hores més tard sortia content i feliç de l’establiment mentre la resta encara parlava i s’acomiadava. Si mai passes per Vancouver (sic), va dir na Shelly, no has de deixar de visitar el meu local (www.tobys.ca). En Jonathan em segueix a fora i m’indica quins carrers he d’agafar per tornar a l’hotel sa i estalvi. Ho sento si semblo un sud-africà paranoic, diu. Cap problema, ara fa uns anys recordo baixar a les tres de la matinada de l’Avinguda Malcom X, Harlem, fins a la 110, penso.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: