Sud-àfrica (III): Experiències d’un congrés internacional

En un congrés com aquest, qui té les de guanyar són bàsicament els anglosaxons. No es tracta d’un tema lingüístic, que també, sinó fonamentalment cultural. La gent, en els descansos, cafès i pauses realitzats en espais sense cadires per obligar a la socialització, de preferència es reuneix amb els seus. Qui són els seus? Doncs els de major afinitat cultural. Jo tinc una tendència òbvia cap a la catalanitat: amb mi, al congrés hi ha un altre català i un valencià catalanoparlant i cap espanyol. Després la simpatia va cap els llatins: peruans, brasilenys castellanoparlants i mexicans així com els sempre divertits italians. Tot i així, qui remena les cireres, atorga seus, publicacions i demés són els americans i britànics. Resta de Commonwealth, Índia i Oceania queden lluny.

No és estrany que els més malparats en aquest embat multicultural siguin els asiàtics i els africans. Amb els segons, tot i el seu evident domini de l’anglès, la cultura és tan diferent que les coincidències i proximitats no es produeix. Per al cas dels participants de Bangladesh, Xina i Japó, la barrera lingüística és excessiva. Els xinesos, en un anglès incomprensible llegeixen a peu dret la seva ponència de vint minuts. La gent aplaudeix per compromís. Un anglès comenta la vergonya col·lectiva que s’ha produït quan una noia japonesa ha estat incapaç de comprendre la pregunta que el públic li ha fet a continuació. La llengua i les diferències culturals s’imposen com barreres no infranquejables però sí decisives.

Un altre cas curiós és el del perfil dels joves acadèmics. Nois competitius, treballadors i esforçats que literalment prescindeixen de la seva vida personal per dedicar-se en cos i ànima a una feina peregrina i canviant. El cas d’ahir, el d’una noia japonesa, emigrada amb la família a Anglaterra als tretze anys. Llicenciatura en Shefield, mestratge i doctorat en Cambridge, nòvio grec a Londres, on ell viu i treballa. Ella, però, establerta a França i fent classes en anglès en una escola de negocis. T’hi quedaràs gaire temps, allà? Uns anys, es viu bé, a França. Després el meu nòvio vol tornar a Atenes on jo no trobaria feina. Aquest és el perfil de professor mercenari del món acadèmic anglosaxó dels darrers anys. Ja no hi entro per edat tot i que algú voldria que m’hi tornés. Acadèmics establerts en l’aire i alimentats de promeses de nous reconeixements acadèmics.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: