Sud-àfrica (XVII): Més safari

Seguim carretera amunt. El sol comença ja a fer el seu efecte i progressivament ens desfem de mantes, folre polar i jersei i ens calcem les ulleres de sol. A prop de les vuit divisem la primera de les congestions de trànsit naturals en el Parc. Una vintena d’elefants de totes les edats tenen bloquejat el camí mentre devoren branques, branquillons, fulles i vegetació diversa a banda i banda de la carretera. En pocs minuts estem absolutament envoltats d’aquests animals que, com observem, tenen força suficient com per tirar a terra un arbre de quatre metres d’altura. En moments com aquest, els conductors de jeep saben que han d’apagar el motor, baixar la veu i deixar que els elefants facin la seva feina.

Si un conductor, especialment conductor d’un dels vehicles normals que també tenen dret a entrar al parc, es posa nerviós, el resultat pot ser terrorífic. Abalançar-te sobre un animal com aquest, tocar-lo, molestar-lo o sobretot posar-se entre una mare i els seus cadells pot suposar literalment veure el cotxe bolcat fora de la carretera i vehicle i segurament ocupants ser destrossats per la força bruta d’aquestes bèsties. Des de la nostra posició, veure com ens passen a un metre de distància, com els més petits juguen a desafiar els vehicles amb la trompa o a empènyer-se els uns als altres, et posa els pèls de punta. Després de més de mitja hora d’espera, amb total tranquil·litat, el darrer dels elefants es desplaça cap a l’altra banda del camí i ens deixa via lliure.

Ara se succeeixen els impales, els boks i els kudús de banyes retorçades. Quan ens aturem a esmorzar n’Andree ens explica com gaudeix del seu treball de guia. Als prop de quaranta anys és un enamorat dels safaris i un dels pocs que treballa tant a Sud-àfrica com a la veïna Moçambic. Aquest parc, de la grandària de Bèlgica, té dos projectes d’ampliació en marxa que vénen condicionats pels aires polítics. Una via és la de Moçambic i l’altre la de Zimbabwe. Amb l’ampliació prevista no caldria sacrificar les extenses munions d’elefants que ara posen en risc l’equilibri botànic del parc. Paradoxalment, com s’ha fet en altres parcs africans caldria habilitar una zona de descongestió (dita també de caça) que proveís al Parc de recursos econòmics per al seu manteniment i que complís la funció que ara ningú gosa fer. Com a dada: el Kruger va tenir l’any 2007 un milió i mig de visitants. I encara falten recursos, recursos que paguen tots els visitants, per fer moltes de les tasques de manteniment i millora que caldrien.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: