Sud-àfrica (XVIII): I encara més safari

Després del descans, quan comença a fer calor de veritat, encara tenim l’oportunitat de tornar a veure girafes. N’Andree ens explica com ha vist volar cinc metres pels aires un exemplar de lleó que no va calcular en el seu atac el radi d’acció de la coça d’aquest animal. Uns altres es van menjar la girafa; per al lleó amb la mandíbula destrossada, diu, va ser la fi. De cop i volta ens truquen per ràdio: un lleó camina pel mig de la carretera, a menys de tres minuts d’on som. Efectivament, aviat el trobem de cara. Fent una lenta marxa enrere, a menys de cinc metres del lleó, ens retirem respectuosament sense que ell ens dediqui ni una sola mirada. Cinc minuts més tard, en té prou, creua la carretera i va a buscar alguna ombra en l’espessor d’aquesta selva de vegetació baixa i seca. Si ell hagués volgut, no cal dir-ho, d’una carrera ràpida i un salt podria haver entrat dins el cotxe.

N’Andree ens explica la importància de la funció del guia. Un guia experimentat pot preveure el comportament dels animals només per la manera de moure la cua, per la mirada o la manera de caminar. Ell només tem els lleopards i els búfals. Per a la resta d’animals, amb una conducta segura i aplicada de les regles és suficient, per aquests dos les coses són diferents. En el cas dels lleopards, esperen a la presa sempre amagats: ni els veus i ja els tens a sobre. Per al cas dels búfals, és impossible saber què pensen i d’un moment a l’altre poden carregar. Tanmateix, diu, els més perillosos són els elefants: si vénen a per tu, vas dat. Per això per caminar per la selva, sempre amb protecció armada i dos guardes, un davant i un darrere, cal seguir fil per randa les explicacions dels guies. Això no és el zoo, recorda.

Després de travessar una zona de baboons, micos lletjos, intel·ligents i prou malparits segons la població local, es produeix la darrera sorpresa d’aquest dia fructífer. A una desena de metres una manada de búfals mascle (els busca-raons, que en diuen) espera que ens apartem per travessar el camí i anar cap el riu. Fem marxa enrere i, com ens ha anunciat el guia, aquestes vaques gegants amb cara de pocs amics, avancen lentament fins a desaparèixer a l’altre banda de la pista. Ha estat un dia pletòric, dels que fa feliç fins i tot al guia. Si sabéssiu, ens diu, hi ha gent que només treballa amb autobusos de turistes i que acaba plorant després de mesos i mesos de fer el mateix. Jo sóc feliç i gaudeixo del que faig, diu. I nosaltres que ens n’alegrem i beneficiem, penso.

A la tornada cap el Lodge ens explica els requeriments per ser guia de les excursions de peu, les bush-walks, a la selva. Segons els reglaments interns només pots disparar a un animal en pròpia defensa. Per cada incident hi ha una prova forense i està en joc el permís del guia. Aquest mai podrà disparar a més de quinze metres de l’animal. Això, diu, per al cas de felins que agafen més de vuitanta quilòmetres per hora et dóna menys d’un segon de marge entre el radi d’acció permès i tenir-lo a sobre. Les nostres proves de tret consisteixen en fer anar, carregar i disparar tres vegades un rifle sobre tres blancs situats a cinc, deu i quinze metres de distància. S’esperen tres dianes en menys de cinc segons de cronòmetre. Qui no supera aquesta marca ja no pot fer de guia de peu. Memorable, penso.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: