Anaheim (i II): Angels, 7 – Seattle Mariners, 3

Dimarts al vespre, en aquest desert cultural anomenat Anaheim, Orange County (és a dir, comptat de les taronges), anem a distreure’ns a la manera americana. A les set i cinc del vespre comença el partit de beisbol entre l’estrella de la lliga nord-americana, els Angels de Los Angeles i els no tan potents Mariners de Seattle, de l’estat de Washington. Un partit anodí, entre setmana que tindrà una seqüela el dia immediatament posterior, el dimecres, en que novament aquests dos equips s’enfrontaran al mateix estadi. Per aprofitar el vol, suposo.

Arribem una estona abans de les set, a l’estadi. Allà es congreguen aficionats amb la samarreta vermella de l’equip local. Uns fent cua davant de les parades de hotdogs, altres a les incomptables botigues que tracten de col·locar els seus productes de merchandising divers. A les set zero cinc en punt, davant la notable indiferència de l’audiència (una quarta part de la potencial) comença la cadència de pilota, batejador i eventual carrera. El beisbol és un esport lent, majoritàriament avorrit i que té una característica que el fa comparable al tennis: mai no saps quan pot durar. La durada finalment depèn dels cops que un dels dos equips proporcioni a la piloteta en qüestió i del nombre de carreres aconseguides.

Així, en les gairebé tres hores que presenciem el resultat de les nou rondes és el següent:0-0, 0-0, 0-3, 0-0, 0-0, 4-0, 0-0, 3-0, 0-X. Un apassionant resultat que evidencia que en total deu jugadors han pogut superar les tres bases reglamentàries. En mig de tot plegat, l’estadi s’ha anat omplint i buidant a mesura que la gent ha considerat que començava i acabava l’interés del matx. Fets especials de l’encontre: el homerun de l’estrella local, Vladimir Guerrero, un grassonet de prop de quaranta anys que seria gairebé inservible per a qualsevol altre esport; i la cambrera de la meva secció de l’estadi, Gizabel, una bellesa hispana de vint anys que aparentment ha oblidat l’espanyol dels seus ancestres.

Aquí s’obre la possibilitat de començar un altre post sobre com les primeres i segones generacions d’hispans-nord-americans han renunciat a l’idioma dels seus pares. Dues hipòtesis que comentem: els obliguen a parlar anglès a la feina; o bé renuncien a parlar un idioma que els condemna social i econòmicament. En tot cas, els blancs nord-americans es veu que saben utilitzar els subtils mecanismes de la pressió social. La continuació serà un altre dia i en un altre lloc, ja no en aquest humil bloc.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: