Tretze Tristos Tràngols (2008)

Tretze Tristos Tràngols, d’Albert Sánchez Piñol (2008). Barcelona: Ed. La Campana, pp.167

Després de l’extraordinària La pell freda i de la seva més aviat decebedora per reiterativa Pandora al Congo, Sánchez Piñol reprèn el vol amb aquest més que meritori recull de contes al més pur estil de l’autor. Som davant de relats d’interès antropològic o etològic com Tot el que li cal saber a una zebra…, La llei de la selva o Ja no puc més; curiositats històriques sorprenents, arrodonides i perfectament embolicades com La nau dels bojos, La solidaritat que va venir de les estrelles o Titus.

Contes populars, del folklore universal o directament inventats però que donen la talla com L’espantaocells que estimava els ocells, o El rei de reis… I finalment un altre grup de relats que només podríem qualificar d’urbans i realmeravellosos com Quan queien homes de la lluna; i per damunt de la resta, els excepcionals Mai no compris xurros en diumenge i Només digues si encara m’estimes. Un digne contista successor de l’encimbellat Monzó i el sobrevalorat Pàmies que recull gust històric, curiositat sociològica, anàlisi de la quotidianitat i un excel·lent domini de la frase curta i ben puntuada.

Valoració: De nou, el millor Sánchez Piñol

8/10

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: