Com unes memòries (I)

En Daniel nasqué a inicis dels setanta, fill d’una petita burgesa catalana, al seu torn filla única de venedors de fruita de la Boqueria amb minyona i rendes, i d’un aragonès que renuncià als setze anys a casa, bestiar i aixopluc a canvi de deixar de fer de pastor pel Pirineu. La mare no es va sentir empesa a estudiar i va triar fer d’oficinista i el pare amb esforç i ganes es va fer aparellador. Com en Daniel de petit va sortir ros, feia cara d’espaordit i no molestava les visites, els pares van decidir que hi havia prou material per fer-lo pujar en l’escala social tot aplegant-lo amb la petita aristocràcia i l’alta burgesia que encara remenaven la cua pels barris alts de Barcelona.

 

L’escola d’en Daniel que encara hi és era una escola gran, de pedra massissa i sostres infinits amb una gran font central i dues torres de castell una de les quals, els capellans de l’època, van deixar de construir per poder estalviar-se uns quants pagaments. Quantes carreres no havia fet per aquells claustres prohibits, provant d’obrir fortes i enfilar-se a escales amagades. En aquelles aules gegants, del temps que en que l’espai anava barat, a l’hivern el fred corria fins instal·lar-se als ossos. Eren només l’absència de memòria del noi i un sentit cristià del dolor ben entès que feien innecessari l’ús dels radiadors i convidaven a calçar-se l’anorac a classe i refregar-se les mans balbes contra el pantaló.

 

Amb el anys, una mica més tard i ja amb el cabell ben fosc, en Daniel descobriria que, el més normal no era tenir servei a les cases, ni cavall a l’estable, ni una mansió heretada de l’època en que el tèxtil enriquia. Dels sis grups d’educació bàsica, en època d’Estatut de Sau i primer govern Terradellas, en Daniel anava als grups normalitzats, és a dir de parla castellana. En Daniel aleshores mirava amb sorpresa i incomprensió aquells nens els pares dels quals, inconscients, per un pruït ideològic que posava en risc el futur dels seus fills, els havien condemnat a formar part de l’únic grup de los catalanes.

 

Així va créixer en Daniel, en una escola d’una classe social que els pares li repetien que no era la seva, avergonyit per la manca de patrimoni i llinatge tot i que orgullós del seu bon accent castellà i incapaç fins a l’època universitària de sentir-se tranquil quan escrivia en català. En Daniel també va sortir temerós de Déu. No d’un Déu bíblic que castigaria els seus pecats, però sí d’un Déu que de manera incomprensiva no li havia donat uns pares pietosos ni de missa de diumenge. Als catorze anys assistia voluntàriament al despatx del conseller espiritual capficat per entendre com la Mare de Déu podia ser verge o preguntant quina seguretat hom tenia dels miracles de Jesús. És una qüestió de fe, repetia una i una altra vegada el pare consiliari. La veritat encara trigaria un parell d’anys a apoderar-se del Daniel.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: