Com unes memòries (II)

Els Jesuïtes de Sarrià, a inicis dels vuitanta, encara eran una escola elitista, un centre de grandària sorprenent amb els seus camps de futbol, el seu petit bosc, la seva piscina, l’església i els claustres. Una escola de nissaga i per a gent de nissaga però que des del Concili Vaticà II, a instàncies dels canvis ideològics i socials de la Companyia, maldava per adaptar-se als temps i, fins i tot, per passar-los per endavant. Tanmateix, del dit al fet, de la missió a l’obra, sempre hi ha un bon tram. I aleshores també n’hi havia.

La classe benestant barcelonina era i és majoritàriament castellanoparlant, espanyolista de pensament i obra i amb un clericalisme que, com les armilles, van a joc amb el trajo de la classe social. De pietat, tanmateix, n’hi havia. Però sobretot el que quedava era un classisme del qual tots, cadascú en la seva justa mesura, en duiem empeltats una porció petita o gran i que ens feia diferents de la resta. Ja no de la Barcelona de per sota de la Diagonal: una Barcelona llòbrega i feréstega presidida pel barri Xino i la pobresa. També de la resta d’escoles de la zona alta. Escoles que volien i dolien: mai tan senyores, tan nobles i engreïdes com la nostra que fins i tot tenia el seus propis herois de la pel·lícula La Misión.

Recordo particularment l’escena de crueltat el dia que tots nosaltres duiem un pastís per compartir. L’escena pren forma en uns bancs envoltats d’arbres on tots els alumnes obríem els aliments embolicats i els posàvem junts sobre una taula. L’únic menjar del qual no en va provar ningú, en alguns casos fins i tot acompanyant-se d’unes expressions de fàstic, va ser del de la filla del cuiner de l’escola. Una noia curteta com ella sola, petita i empetitida i amb el cabell de serrell la qual era tot sovint menyspreada per la feina poc noble del seu pare.

Tot i així, en aquelles èpoques, els pretesos fills de la burgesia encara duiem una bata a ratlles que arribava fins als genolls i que duia el cognom cosit en el ribet blau de la butxaca sobre el pit. Una protecció a l’insult de base econòmica que al meu parer va fer el seu servei. D’aquella escola recordo les misses de dimecres al matí. La resposta seca d’en Sancho quan el capellà demanava aixecar els cors a Déu i ell dampeus i en veu baixa responia sorneger que ja feia mitja hora que el teniem aixecat. Memorables eren també les carreres pels passadissos, les fileres de nens ordenadets marxant en silenci i els esmorzars amb llet i galetes del mestre de quart, el qual cada dia feia anar a un de nosaltres al magatzem a comprar un cartró de llet que obria i bevia sense complexos mentre els alumnes feiem veure que estudiàvem.

Advertisements

4 Respostes

  1. Això és del anys 80’s?
    Jo vaig anar als Salesians de Sarrià als 60’s. Els salesians eren més pobres que els jesuítes, però les coses que expliques eren molt semblants, vint anys abans!!!
    Una de les coses de les que he estat sempre orgullós és de que m’expulsesin, hahahaha

  2. Així és bon Ferran.

    Acabo de llegir Vida Privada de Sagarra i et puc dir que als 30 els Jesuïtes eren si fa no fa de la mateixa manera…

    Jo no sé si m’hauria d’haver expulsat com tu o no. El que sé és que m’ha costat més de deu anys i tornar a treballar en una institució filojesuítica per arribar a fer les paus amb el meu passat…

  3. Jo diria que per a mi, l’expulssió em va servir per a fer les paus de forma immediata. Els capellans i jo vam deixar de tenir res a veure des d’aquell moment.

  4. És la millor manera, certament.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: