El catalanisme a l’exili

Aquests dies llegeixo el llibre de Quim Torra, Periodisme? Pemetin! sobre el gran Eugeni Xammar. És una obra apassionada i apassionant feta per algú que es veu que va quedar enamorat amb el personatge i ha dedicat un temps a estudiar-lo en profunditat. Sens dubte hi ha moltes parts interessants en aquest llibre, particularment per a aquells que tenen interès en conèixer les arrels del nostre periodisme. Ara bé, jo en destacaria dos.

La primera és la que Torra dedica a contextualitzar l’època daurada del nostre periodisme, els anys 30. Aquí sobresurten noms de revistes i de diaris. Entre les primeres Mirador i El Bé Negre, entre els segons El Poble Català, La Veu i tants i tants d’altres. Una època encesa de lluita verbal i física que preparava el camí que anava a viure el país poc després. Per cert, en Torra parla del Bloomsbury català com aquell conjunt d’homenots que, des del jardí de l’Ateneu tractaven de fer el país impossible: Pla, Sagarra, Rovira i Virgili, Fabra, Xammar… I també el jove Planas que dirigia la seva revista a la 2a planta de l’Ateneu i va acabar assassinat per les FAI a l’agost del 1936. Paradoxalment, fins aleshores, un moment de floriment cultural del nostre periodisme ben diferent de l’actual que ens deixaren els espanyols.

L’altre moment dur i colpidor, no per poc conegut, és el retrat que l’autor fa de l’exili. Del primer exili, destrossat per la derrota i dividit per la responsabilitat de Companys. Del segon, presidit per l’intent de reconstruir una Generalitat a l’exterior al voltant del President Irla, amb un govern que no governa i al qual el govern de la república espanyola li ha desposseït a l’últim moment de tots els seus recursos. I un de tercer, colpit pel reconeixement internacional del règim de Franco i dividit entre els transigents i els almogàvers. Els primers partidaris de buscar la reconciliació amb el tímid catalanisme que es feia en el país ocupat. El segon, l’intransigent al qual s’hi abonà Xammar. Per als exiliats en queda la desunió, la pèrdua de l’esperança i un Tarradellas que contra tots els vents duria a terme la missió impossible de retornar la Generalitat i la dignitat als catalans.

I, ara que hi penso, què necessària és la dignitat per a la moral col·lectiva…

VIC ME

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: