“Periodisme? Permetin!” (2008)

Periodisme? Permetin!, de Quim Torra, 2008. Barcelona: Símbol editors, pp.299

Periodisme? Permetin! és precisament això que resa el subtítol: La vida i els articles d’Eugeni Xammar. Qui va quedar amb el cor robat per la meravellosa (auto)biografia de Xammar feta per ell mateix/Pep Badia, ara té l’oportunitat de continuar fent feina amb aquest treball de Torra. És clar que, per anar bé, abans haurà de llegir les seves Cròniques berlineses I i II, les Cartes a Josep Pla i Periodisme. Com diria Xammar: no és poca feina, tampoc és massa. Sobretot, és una feina que passa molt bé.

Aquest cop Torra fa una veritable el·legia del personatge i de la Catalunya impossible, la dels perdedors de la Guerra Civil i la dels que van intentar la dura feina de fer un periodisme normal, europeu, català i modern, en un país que aleshores semblava que podia acompanyar. Franco va acabar amb tot això, ja ho sabem. I en aquesta tessitura qui va excel·lir va ser Xammar, un veritable geni de la ploma del qual Torra cau enamorat. Potser massa. La primera part, la que comença amb El Poble Català i acaba amb la dissolució del govern del President Irla a l’exili és dinàmica, apassionant i il·luminadora. Aquí la figura i la ploma incisiva de Xammar sobresurten de manera natural. Els retalls, les cites de Torra, són excel·lents tot i que en general conegudes.

La segona i tercera part decauen. Aquí veiem el Xammar inexpugnable. El Xammar periodista reduït a traductor i a les seves feines alimentàries. Aquest és un Xammar que potser no cal, o no cal tant. El Xammar misògin, solitari, americanista i absent. Un dels nostre més grans escriptors reduït a administratiu. Com tants d’altres exiliats catalans, per altra banda. Un Xammar que entra en polèmica amb col·laboracionistes (Destino), amb febles (Pla) i amb traïdors (Sentís). Amb tots els que no callin i no facin el favor de deixar morir en la intimitat una llengua pura, això sí. El Xammar intransigent de verb ràpid, de carta particular. I com Xammar es fa petit, Torra es fa gran i aprofita per omplir-lo de lloances. El final del Xammar xacrós i irredent, què voleu, tampoc calia. O potser sí, però no sé si així. Convertit en màrtir nacionalista però reclòs en un món on, efectivament, ja no pot trobar cap punt de contacte amb la realitat que l’envolta. Tot això potser no feia falta. Em sobrava mig llibre, vaja.

Quedem-nos amb una de les nombrossíssimes cites subratllades, típicament xammarianes, la del rebuig a assistir a l’homenatge a Xavier Regàs, el 1972, perquè la invitació li arriba en català i castellà: “els documents bilingües catalano-castellans no els entenc. I quan dic que no els entenc, vostès ja m’entenen. Vull dir que els entenc massa”.

Valoració: El millor Xammar i el de debò, dos en un.

7/10

VIC ME

Advertisements

2 Respostes

  1. Una crítica molt interessant, que li agraeixo molt. Probablement té raó que sobren coses. A mi em va passar que tenia fam de Xammar. Volia saber-ho tot. En fi. Només vull puntualitzar que no crec que pinti un Xammar acabat. És a dir, no el pinto perquè ho era. També el meu pare, ara, amb 82 anys, és una carcassa que camina. Però com l´estimo!
    Quim Torra

  2. Tanmateix, felicitats per la feina. Una feina notable i que espero que serveixi perquè molts descobreixin l’autor i la seva proposta estilística i nacional.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: