Lligats a l’optimisme

Sentia avui parlar a una persona que ha estat al costat del President Pujol molts anys. Quan el President Pujol se’n anava al Japó, feia veure que duia inversions cap a casa nostra, no feia altra cosa. La realitat és que aquest era un gest de promoció, de dinamisme, d’optimisme i una invitació a creure en el país i a invertir. Imagino que adreçada a la gent a la que realment anava destinada aquest missatge: els mateixos empresaris catalans. En contrast, comparàvem la situació amb la de l’actual govern de Zapatero.

Jo parlava del discurs d’investidura, del republicanisme, la cita a l’avi mort pels franquistes i la promesa (la primera!) que el català seria llengua europea al costat de la vintena que ja hi són. La primera mentida que va precedir la de l’AVE, la de l’Estatut, la del finançament, la de rodalies, la del que vulgueu…  A Europa, deia, ningú no se’l creu. No té carisma perquè no té credibilitat. Quan era a Argèlia, defensava la posició argeliana sobre el Sahara; quan era al Marroc, la marroquina. Els socialistes presents callaven i assentien perquè per damunt de tot a l’acadèmic se li suposa l’honestedat intel·lectual. Una honestedat, tanmateix, que de fet només ha de manifestar-se davant d’altres acadèmics. El cas és que els viatges de Pujol només eren cortines de fum per transmetre optimisme, però al President Pujol la gent se’l creia.

Deixem aquí l’anècdota i anem al concret. Necessitem l’optimisme, necessitem la confiança. Confiança per creure que el sistema financer és sòlid i per tal que no arrenquem a còrrer a retirar els nostres estalvis; confiança en que la crisi passarà ràpida perquè sinó no passarà. Confiança en els nostres polítics de que aconseguiran un bon finançament. Confiança que el preu dels pisos realment no baixen (amb la que està caient!) per tal que els preus no s’ensorrin definitivament i, tots plegats ara, acabem pagant els plats trencats per tots aquests pocavergonyes que s’han enriquit gràcies a l’especulació. Tots ens hem beneficiat del boom immobiliari, deia avui Enric Reina a la ràdio. Estem lligats a l’optimisme, el necessitem, però sabem que tot és una gran farsa.

VIC ME

Advertisements

3 Respostes

  1. Estic d’acord amb la majoria del que planteges, només amb alguna excepció.
    Si baixen els preus dels pisos, sens dubte serà una molt mala notícia per als qui volen vendre, però una excel·lent notícia per als qui volen comprar-ne i crear noves llars (sempre que puguin comprar-lo obtenint crèdits, clar). L’efecte riquesa de la baixada de preus crec que serà molt menys intents que als EUA perquè aquí molta menys gent s’endeuta amb crèdits hipotecaris per altra cosa que comprar el mateix pis (o com a mínim, molt menys que als EUA).
    Per cert, Argèlia i argelià o Algèria i algerià? 😉
    apa, salut

  2. Hola Ricard,

    Jo faig un pas enrere. Abans de parlar d’efecte riquesa… El problema és que el 99% de mortals necessiten una hipoteca per pagar la seva casa. Si s’ensorra el mercat immobiliari, s’enfonsen els balanços de les entitats financeres, s’extrema la crisi i, ai, els bancs no et deixen ni un duro. Per la qual cosa encara continuaran baixant els preus de les vivendes…

    Tens raó, és Algèria. Merci.

  3. Doncs que obrin línies de crèdit oficial o que s’espavilin els governants. Els preus actuals estan destrossant la vida a la nostra generació

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: