29-IX-08: Ara sí que ve la crisi

El Congrés nord-americà ha decidit rebutjar el pla de rescat de Bush per al sector financer. Un comiat a l’altura del president que més mal a fet al seu país i a la credibilitat de les institucions internacionals. Tanmateix, no és aquesta una bona notícia. Els congressistes dels EEUU han decidit rebutjar la proposta per diverses raons. En essència perquè en aquest país les eleccions són a tocar i qui està a favor de rescatar amb fons públics els negocis privats està condemnat a la incomprensió ciutadana. No se n’adonen de les conseqüències o, pitjor, no volen pagar el preu en forma d’una no reelecció.

Tants anys ensenyant a la gent a odiar el govern no propicien que la falsa religió s’abandoni en quatre dies. 700.000 milions de dòlars per salvar empreses privades és una medicina massa forta en un país com aquest. Particularment en un país, com avui assenyalava un diari, on el 40% de la riquesa es concentra en el 5% dels seus ciutadans i on des de fa anys només hi ha un déu i es diu mercat. Però és una notícia pèssima perquè el nostre sistema econòmic, el de tots, l’únic que hi ha, des del Crack del 29 està edificat sobre el blindatge del sistema financer. El que proveeix les famílies de crèdits personals i hipotecaris, el que permet que els negocis, amb línies de crèdit i de descompte, es facin i les empreses més petites puguin funcionar. Tot això depèn del crèdit interbancari i de la confiança del consumidor i tot això és el que actualment està en greu perill d’aturar-se irremissiblement. Amb tota seguretat als EUA i amb força seguretat a Europa. El nostre model econòmic gira al voltant del crèdit, del qual depenen les empreses  i els llocs de treball.

I aquest és el món que es ve avall en un moment històric que recordarem anys a venir en els llibres de text. L’estat no pot continuar llençant paletades de sorra en forma de préstecs a unes entitats el pou de les quals ningú ha mesurat. El grau de contaminació dels actius bancaris, fruit d’anys d’avarícia sub-prime, és a hores d’ara desconegut. Fa uns dies em demanaven que assenyalés els culpables. Sens dubte els alts directius d’empresa però també els que han permès que passés el gat de les titulitzacions de crèdits incobrables per llebre d’actiu financer. I amb ell les corruptes societats d’anàlisi de risc; i els ineficients mecanismes reguladors del sistema financer, i els bancs centrals que no van aturar la festa quan encara era possible.

És sabut que els alts directius, ens incontrolables i corporatius, només tenen un cap, ells mateixos. Els òrgans de govern de les grans corporacions són la font principal de corrupció interior del sistema. Primer a expenses dels accionistes. Més tard, com és ara el cas, a l’esquena del contribuent nord-americà o europeu. Però la culpa, com deia el Sr.Reina, president dels especuladors immobiliaris catalans, és àmplia i difusa. Personalment espero que el pla de Bush s’aprovi i que es posi fi al regne de l’avarícia auspiciat des dels consells d’administració de tot el planeta. El problema és que això darrer ningú sap ben bé com fer-ho. Som en un moment històric, senyors, i mentre la casa cau a trossos no hi ha alternatives creïbles per sortir del forat. De moment la borsa de Nova York cau un 6,98% i això acaba de començar. Mentrestant Catalunya afronta la crisi amb els nostres recursos econòmics segrestats a Madrid.

VIC ME

Advertisements

3 Respostes

  1. Per a posar fi al regne de l’avaricia, com tu dius, potser sigui millor que no s’hagi aprovat el pla Bush.

    En realitat, els congresistes han estat consistents amb els seus planteixaments més ideologicament profunds. I no parlo dels republicans (que sembla que ara tinguin la culpa de tot): també va haver-hi un centenar de democrates que va votar en contra.

    O és que ens creiem que ni els propis capitalistes no creien en el sistema capitalista?

  2. Una mica alarmista, no? Què és el pitjor que ens pot passar? Que acabem vivint com als països més pobres de l’Àfrica? Vinga home!

  3. Si que hi creien, Ferran, i efectivament han estat coherents tot i que sobretot porucs i interessats. El problema és que o poses tions al foc o aquest s’apaga.

    Pel que fa a les alarmes, res més objectiu que dir que tot l’engranatge funciona a través del crèdit. Proveu d’aturar-lo o de retirar tots els diners del compte un darrere l’altre. La sentida sí que farà Crashhh.

    En fi, creuem els dits perquè les coses no arribin tant lluny i els neoliberals ianquis hagin trobat en l’intervencionisme la seva medicina.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: