Article a L’Avui (9)

Abusos del màrqueting

Tenim la pell tan gruixuda que ni ens n’adonem. Deixem passar bou per bèstia grossa com si res. Serà aquest temps de majories silencioses, de poca protesta en què, com diria el poeta, s’ha de lluitar pel que és evident. Ara les companyies de telecomunicacions han descobert que poden bombardejar-nos el mòbil amb publicitat. Si accedim a respondre al missatge, diu, entrarem en un sorteig que ens pot convertir en milionaris a nosaltres. El que és segur és que a ells els farà rics. Preu del missatge: 1,2 euros. I és que amb el màrqueting es pot arribar molt lluny.

L’ESTIU PASSAT, RECORDEM-HO, una companyia aèria protagonitzava la campanya mediàtica de l’agost quan el seu màxim dirigent, acostumat a embolicar-se ara amb una senyera ara amb una bandera espanyola, anunciava que cancel·laria tots els passatges que no haguessin estat comprats directament a la seva web. Ras i curt, que pensava deixar els futurs estiuejants, com qui diu, amb la maleta a la mà. Com era d’esperar, la companyia en qüestió, veient el que li venia a sobre en forma de querelles i reclamacions, va acabar no complint les seves amenaces.

MENTRESTANT, PERÒ, S’HAVIA ENDUT pel camí uns quants titulars de premsa, espais gratuïts al telenotícies i converses radiofòniques de bon matí. Insistim: tot a preu de cost. És a dir, cap. Una nova mostra de l’eficàcia del màrqueting viral, de la publicitat basada en els rumors, la notícia simple, la idea descarada i el potencial de destrucció massiu. Una notorietat aconseguida vorejant la il·legalitat i, com en un mecanisme de rellotgeria, amb un compte enrere incorporat. Pocs dies després dels fets, recordem-ho també, la companyia aconseguia el seu objectiu. Ara la gent avisada s’adreça a la web de l’empresa per comprar els passatges. Al cap i a la fi innovar passa per fer les coses de manera diferent, per trencar motllos; i alguns han descobert que trencar el motllo de les bones maneres i el respecte al client és també una manera d’emprendre.

Sentia fa uns dies unes paraules d’un professor de màrqueting. Després de classe, alguns alumnes van dir que tot molt maco, que tot molt bé, però que a ells els faria vergonya treballar en aquest ram. I, efectivament, si ajuntem l’experiència personal de molts dels alumnes al que el lector por trobar en qualsevol manual de l’especialitat, podríem explorar plegats les potencials malifetes del màrqueting. Del correu brossa a la fixació de preus, passant pel dúmping, l’ús de la simple i descarada mentida, les tècniques de publicitat agressiva o els abusos del telemàrqueting.

DELS MEUS DIES D’ESTUDIANT universitari recordo el professor de direcció comercial. Un home baixet però amb una veu que s’aixecava sense dificultat fins al sostre de l’aula. Per aquest home, i a partir d’aleshores per als seus soferts alumnes, el màrqueting era la ciència de la creació de necessitats de compra. Així mateix. Una afirmació que dita a raig sembla tan potencialment creadora d’infelicitat com ajustada a la realitat comercial de determinades empreses.

PER LA MEVA BANDA, DARRERAMENT he tingut la meva ració experimental de disgust amb la meva companyia telefònica. La mateixa que va privatitzar un insigne polític espanyol per quatre duros. La que gràcies a la seva posició dominant manté uns dels preus més alts del continent. La mateixa que m’ha deixat durant dies sense telèfon fix a casa. La mateixa que quan ha pogut ha endarrerit el trasllat de la meva línia si me’l feia una altra companyia. La mateixa que aquest estiu, quan em trobava a l’estranger, ha tingut l’amabilitat de trucar-me a les dues de la matinada, hora local, per vendre’m els seus productes i ara em passa la factura de les seves pròpies trucades sense demanar perdó. Màrqueting fraudulent? No. Pura i simple barra acompanyada de la impotència o la incapacitat habitual dels organismes supervisors.

Anuncis

4 Respostes

  1. Avui precisament, a EL PAIS, sortia un article sobre els abusos del marketing de l’industria farmacéutica que, ampliant les fronteres de lo patològic, no paren de convertir en patològies el que fins ara no ho eren. Naturalment amb la finalitat de vendre un medicament per a aquesta “nova” enfermetat.
    Experts en “marketing”, metges, investigadors i químics … són els Max Aue’s dels nostres dies.

  2. Molt interessant l’article, gràcies Ferran. L’he enviat a un amic que és directiu de farmacèutica i m’ha retornat un mail de quinze línies.

    De fet un sociòleg pur et diria que només fan que jugar amb una evidència: la distància entre malaltia i salut és una línia fina i a sobre culturalment molt diversa.

    Em ve al cap “Cómo nos venden la moto” de Chomsy. Un dels llibres que em va posar de més mala llet en els meus vint-i-pocs anyets.

  3. Jo també vaig treballar uns quants anys a l’industria farmacèutica. Fa molt de temps.
    Des d’aleshores que procuro no prendre mai res de medicaments. La majoria d’enfermetats, si no et maten, es curen per si soles perfectament. A vegades si que convé algun tractament simptomàtic per evitar dolors o altres inconvenients, però res més.

  4. Jo, sense haver-hi treballat i fent només ús del sentit comú, he acabat fent més o menys com tu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: