Tenim dignitat els catalans? (2)

Avui el diari l’Avui obria portada amb l’anunciat retall de l’Estatut. Si primer hi va passar el Parlament, tot seguit els gabinets jurídics respectius, més tard la gran, enorme, juguesca del pacte Mas-Zapatero, ara arriba la retallada final, la de debò. Ningú ho va dir més clar que el Sr.Oriol Pujol ahir al mig dia, de ser certa la sentència anunciada del Tribunal Constitucional, Catalunya ni tindrà diners ni tindrà llengua. Què és el que tindrem? Amb sort i condescendència imperial la inofensiva i indolora referència a la nació catalana. Això sí, supeditada al reconeixement de la sobirania última d’Espanya. Quin és el gran problema de tot plegat. N’hi ha dos.

El primer no voler, no haver volgut reconèixer mai que Catalunya viu una situació colonial i que la legislació que li apliquem és la pròpia d’un país al qual li extreuen els recursos i li homogeneïtzen la cultura. Catalunya no guanya si Espanya guanya. Perquè Espanya guanyi Catalunya ha de pagar. Perquè Espanya sigui Catalunya ha de dissoldre’s. Pretendre que uns jutges espanyols, amb una Constitució espanyola i una mentalitat castellana, arribin a entendre quelcom com la sobirania del poble català, no ja el dret a l’autodeterminació, és senzillament impensable.

Ni l’Índia, ni els Estats Units, ni cap d’aquests nous estats que entren ara l’ONU han aconseguit un canvi d’estatus jurídic sense trencar el model jurídic que les sotmetia. Ara parlem de la manca de recursos per a les nostres empreses, de dèficit fiscal, de pressupostos per a infraestructures que no arriben o de lleis de la dependència que no es poden executar. I contra qui plorem? El joc legal que determina aquest estatus quo ja no dóna per més. Acceptar-ho és d’ingenus o de voluntàriament sotmesos.

El segon problema, el més greu perquè només depèn de nosaltres. És el no saber dir prou, el no deixar d’arrossegar-nos, el ser uns dèbils incapaços d’acceptar que la situació no dóna per a més i que cal plantar un cop de puny a la taula. Això, en els darrers temps, no s’ha vist mai. Als catalans, greu error de Pujol, ens tenen la mida presa. El pactisme, l’intercanvi de favors a canvi de quatre engrunes no només és llei d’ús sinó que ara, els espanyols, pretenen donar-nos-en tres o dues, d’engrunes. El sentit d’estat pujolista realment va fer molt de mal.

Som realment això els catalans, una barreja de mesells i covards? Ara la broma és comprovar que sense finançament, sense Estatut(et), encara hi ha qui té collons de pressionar CiU perquè voti a favor dels pressupostos de l’Estat. El pitjor: entra dins el probable pensar que Duran vulgui pactar-los. Entra dins el segur que PSC doni el sí a canvi de res. Entra dins el temible que ni la teòricament sobiranista ERC mogui un dit per mantenir la menjadora. Hi ha una única solució: el camí de la dignitat. Eleccions anticipades i nova consulta a urnes per saber si el poble català dóna el vist-i-plau a aquesta farsa que hipoteca el nostre futur, consolida la nostra misèria i redueix la nostra llengua a un estatus de llengua de segona, de trist país colonitzat. Prepararem el poble per aquesta pregunta? Qui ho farà? Amb quin lideratge? La pregunta final, com sempre, és: tenim dignitat els catalans?

VIC ME

Advertisements

4 Respostes

  1. Hola! Què tal?
    Em sembla que la dignitat l´hem anat perdent pel camí i els polítics penjats a la figuera.
    Divendres va fer 100 anys del naixement de la MERCÈ RODOREDA, escriptora amb un talent literari excel.lent. Ella si que en tenia de dignitat.
    No has llegit res de la Rodoreda?

  2. Hola Imma,

    Amb tota la vergonya he de dir que res. Tinc Mirall Trencat pendent des de fa dos anys però com sóc comprador compulsiu i avanço per dèries sempre tinc una pila que passen per davant. Si tens cap recomanació específica amb molt de gust la llegiria. 😉

  3. La Mercè Rodoreda és molt bona narradora, els contes i les novel.les són excel.lents.Tu mateix a l´hora de triar. Quins personatges!
    M´encanta veure teatre, però llegir-lo se´m fa carregós.
    Has vist Rock´n´roll, de Tom Stoppard, al Teatre Lliure? Una bona obra, de temàtica molt política.

  4. Gràcies pels consells, Imma. Sempre arribo tard però amb el teatre. Com darrerament vaig de bòlit, quan he rebut per 3 o 4 bandes que pagava la pena anar a veure-la, m’he adonat que ja feia tard. Si no vaig errat avui era l’últim dia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: