Lovàina 1994-95, catorze anys després

Agafo l’avió a les 8 del matí i per 37 euros i arribo a Brussel·les en menys de dues hores. El pla del dia: fer un exercici de nostàlgia retrobant els vells amics, coneguts i saludats que vam compartir cerveses, biblioteques i confidències en algun racó d’aquesta vila de Flandes on ja m’hi vaig deixar caure ara fa un any. Finalment, catorze anys després ens retrobem una pila de gent del grup. Tots més o menys a prop dels 40. Tots més o menys tal i com érem.

Fem un retrat dels presents. Jann, el suís, ara esdevingut advocat i jutge de segona instància a temps parcial. Dos fills. Michael, austríac encarregat de l’expansió a l’est d’un banc del país. No pateix per la crisi de confiança al món financer. Solter. Marco, neerlandès, treballa per al lobby de la construcció a Amsterdam. Continua sent impossible entendre’l. Solter. Antje, feineja a Kiel per al consell de direcció d’un banc públic. Ha perdut el seu riure sempitern, no la bellesa. Soltera. Chris, alemany també. Sé que té tres fills i que s’ha quedat calb. No en sé més. Maria, sueca, acaba d’obrir despatx propi a Estocolm. Glacial com la vaig conèixer. Viu i viatja amb un australià. Cap fill. Minna, finesa, fa de mare de dos crios, de regidora ecologista i d’investigadora en temes jurídics des de Turku.

Una altra suïssa, Nathalie. Viu en parella, treballa per a una revista d’atenció als consumidors a Frankfurt.  Alta i espigada com quan sortia amb el jugador de fútbol. Sense fills. Després vénen la catalana Mònica, dos fills. La madrilenya Merche, un fill. L’andalusa reconvertida en belga i casada amb un flamenc (no l’animal), Loreto, un fill. I Chelo, alacantina aparellada a Madrid. Sense fills. Un bell mosaic del qual subratllo per motius sociològics la quantitat de solters i aparellats sense descendència. Tot plegat vint-i-quatre hores de nostàlgia que hem dedicat a fer una gimcana turística per Leuven, xerrar, jugar a bitlles i sopar plegats.

Què ha canviat? La nostra resistència física, la capacitat alcohòlica, les arrugues a la cara, l’homogeneïtat de les dentadures, als nois la panxa i el cabell. De cop i volta, però, m’han vingut al cap flaixos immaculats dels nostres dies d’estudiant. Els silencis presents de Minna, la sequedat de tracte de Maria, el to confident amb Mònica, el somriure permanent de Nathalie, el dubte congènit de Chelo o el nervi elèctric de Merche. També he recordat perquè no em queia bé Jann. Només un grapat dels que coincidíem en festes i sortides erem allà. Faltaven el comunista Patrizio (?) i l’anarquista italià barbut que mai va aprendre anglès. També la belga Els, el valencià i blaver Jesús, Rushdi el francolibanès i el gran berlinès Jorg.

Tanmateix, érem prous i suficients per poder degustar el passat, per comprovar la distància no només temporal que lliga passat i present. Aquest matí, quan sortia de l’hotel, davant per davant de l’estació, quan la boira densa m’envoltava he tornat a recuperar aquella sensació domèstica de familiaritat, de cosa coneguda que fa que Lovàina i aquest país siguin ja una part de mi. A més vaig fer cent punt a les bitlles i tres strikes consecutius. Vídeo de record:

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: