La imatge i l’essència

Fa uns anys va sortir un llibre anomenat Impostures intel·lectuals. Me’l va recomanar, si no m’equivoco, un antic professor meu de filosofia analítica, aquests que es dediquen a dir l’abast d’allò que pot ser dit, la construcció de la raó, la generació de la veritat i, en definitiva, com la caguem quan parlem pretenguem o no ser acurats en el que diem. El fet és que tot això em ve al cap mentre reflexiono sobre un altre gran llibre que tinc entre mans i devoro amb rapidesa: Abans del sis d’octubre. El dietari del periodista, jurista i polític Amadeu Hurtado, gran amic d’Eugeni Xammar i del qual Quaderns Crema acaba de reeditar-ne (amb força èxit si mirem els índexs de venda) l’obra.

La reflexió, que lligo amb el post anterior del llibre de Xavier Roig, fa referència a la mediocritat de les elits. A la carcassa de les aparences i a la gran obra de teatre que és aquest món nostre i que creiem cert. Algú nega que Unió sigui més que un xiringuito? Algú es pensa que ERC no és altra cosa que un grup de nois d’esquerra radical que s’han fet grans sense saber de què anava la política? Algú es creu que a La Casa Gran hi ha res més que aire i voluntat de ser? Algú creu que ZP no és una altra cosa que un saltimbanqui que juga a resoldre situacions per tal que algú les enterri darrera seu?

Si em poso a fer de sociòleg diria que necessitem creure que el món que ens envolta és de veritat. Que els partits polítics són seriosos, que la justícia (ara el Tribunal Constitucional, l’any 1934 el Tribunal de Garanties Constitucionals) és alguna cosa més que un grupet d’individus, carregats d’ideologia i pressionats políticament per totes bandes, que tracten de fer veure que imparteixen una cosa seriosa que es diu justícia. I així va el món: fent veure que les coses són reals, que darrera l’obra de teatre hi ha una essència que es disol quan mires a dins i està tot buit. I sort que ens ho creiem perquè sinó ens fem tots del partit nihilista i proposem Houellebecq o Arrabal per presidents del govern.

Anuncis

2 Respostes

  1. El primer llibre que esmentes, el d’Alan Sokal, hauria ser de lectura obligatòria al batxillerat. Per a que els nois entenguin que quan no es coneix alguna cosa, és preferible restar callat.
    Sabies que en Sokal va conseguir que li publiquesin un article en una revista prestigiosa en el que no deia res absolutament i totes les cites eren falses?

  2. Sí que ho sabia, sí. Part de la meva vida acadèmica és mirar de publicar en aquestes revistes. Si ja em costa llegir les coses del meu àmbit imagino la de gols que es poden colar en altres camps del coneixement encara més foscos que el meu. D’aquí surt el llibre de Sokal, si no vaig errat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: