Buenos Aires, dia 2. Els col·legues

Primer sopar amb cara i ulls a Buenos Aires. L’avinguda Corrientes és un pol d’atracció no només d’espectacles teatrals i cinemes sinó, més interessant encara, de restaurants de tota mena de preus i de llibreries de nou i de vell que, conten, fins uns anys enrere no tancaven per la nit. La meva primera trobada amb els col·legues dóna lloc a un grup prou heterogeni de nacionalitats i carreres. Un xilè que supera la seixantena i que gasta un humor britànic excel·lent; un veneçolà que acaba de ser avi per segona vegada i gasta un antichavisme fet a còpia d’experiència directa; un peruà petit, morè i educat a Deusto a l’època de la Transició que explica unes experiències de política social que fan feredat i, servidor a banda, la coordinadora de la trobada, una veneçolana que es mira el continent des de l’ONU, a Nova York.

Després d’esperar el nostre amfitrió per gairebé dues hores, el grup es divideix en dos i jo acabo sopant amb el col·lega peruà a tocar de l’hotel. A l’endemà, fem un passeig de bon matí fins a la Facultat de Ciències Econòmiques de la UBA. Un edifici de sostres altíssims que reflecteix l’aclaparador pes de la història argentina. En aquesta il·lustre casa que, diuen, va formar grans patricis del país, afortunadament no els ministres d’economia, hi circulen trenta mil estudiants. Poca broma. Per a un europeu la imatge global és la d’una universitat dels anys vuitanta i a la vista dels ordinadors que gasten, aquests semblen correspondre’s amb l’època esmentada.

Aquí finalment coneixem el nostre amfitrió, un jueu argentí que vesteix kippa i que també basteix un discurs d’una hora, immaculat i sense una sola línia de paper escrit. Després apareixeran la resta d’integrants del grup de set, tots tres argentins. Dos veterans professors un dels quals posa en relleu l’afirmació del company xilè, aquests argentins quan no saben de què parlen allarguen la frase. I finalment una argentina, exsubsecretària d’estat i exprofessora a França que em reconcilia amb el nivell docent del país. Tot va bé, l’agenda del dia, tot i que avorrida, dialògica i innecessàriament allargada, acaba passant coll avall. De camí de tornada a l’hotel, ens aturem a dues llibreries i finalment he de ser jo qui es acabi de treure’ls d’allà. Aquests pesats m’acabaran caient bé. A l’hotel els veïns d’habitació més que parlar sembla que criden.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: