De congrés a Andorra

Andorra a -2ºC i un dia entre setmana té un encant que potser parla més del meu estat d’ànim que no pas del que és realment. En arribat, em condueixen cap a una habitació gran com dos menjadors meus i m’escarxofo al llit abans no arribi l’hora del sopar de recepció. L’atenció és fabulosa, la correcció exquisida, les tapes passables i la conversa amb un anglès dedicat professionalment a aplicar els seus coneixements sobre els mercats de futurs en l’intercanvi de CO2 interessant. A l’endemà tindré més oportunitats de conèixer sobre els seus projectes ja que compartim taula en una de les sessions del Congrés.

Arriba l’endemà, dijous, i el Congrés funciona amb maquinària precisa però amb uns assistents que es desplacen lents. Parlar de crisi econòmica i sostenibilitat des del primer moment dibuixa uns colors negres barrejats amb veritable sapiència i coneixement. Quan arriba el meu torn, sobreconscienciat pel fet que el meu tema només passa de puntetes sobre el tema del dia, deixo anar un retrat d’un pessimisme que després em retrauran. Aquí em descobreixo parlant més com a periodista que no pas com a acadèmic. Parlar dels governs europeus, el protocol de Kyoto, les empreses i les emissions de gas fa sortir el que penso, el que llegeixo i el que escric.

La sessió ha funcionat bé i després del dinar, de la mà d’un executiu de HP, agafem el cap de la taula i jo i ens muntem una excursió en cotxe per les altures de la Vall. Al final del dia hauré fet tres coneixences que pel to intimista s’han convertit gairebé en amistats. Primer de tot un anglès director d’un think tank sobre política europea, Martin; tot seguit la consellera andorrana Eva; finalment el periodista nord-americà del Businessweek, Mark (al qual d’entrada ja li he dit que deixi de llegir un dels tres El País, ABC o El Mundo per com a mínim passar-se a La Vanguardia).

En resum, ponents de nivell, visions apocalíptiques de financers reputats dades en mà, emprenedors que venien optimisme, un to decididament alt en les intervencions i polítics que no han desentonat del tot. Si a sobre no he sortit decebut del meu paper i he tornat carregat d’una bona pila de contactes i idees, senyal que la cosa ha anat bé. Fins i tot he tingut temps per veure la bonica llibreria La puça. Serà qüestió de tornar-hi algun dia.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: