20 anys de Bloc d’Estudiants Independentistes

Ahir al vespre vam trobar-nos uns quants dels vells companys de BEI. La meva coneixença del sindicat i la posterior adscripció van ser ràpides i sobtades. Després de tota una vida en un col·legi castellanoparlant per a burgesos barcelonins, a la universitat vaig veure que hi havia tot un món de catalanitat i que, a sobre, sense saber-ho, jo formava part d’ells. Era l’any 1991, l’independentisme començava a ser una opció política parlamentària i a la Facultat d’Econòmiques de la UB veure penjades estelades era un plaer propi de joves contestataris que buscaven un espai polític on realitzar-se. En aquella època, reunir les tres lletres del BEI amb l’estelada va ser un encert visual i estètic inqüestionable.

I així, a finals del 1991 ens presentàvem a les primeres eleccions i arrasàrem. M’explicaven ahir (ho havia oblidat) que anys a venir en unes eleccions sindicals trauríem dotze dels tretze seients. La clau del triomf era la nostra proposta descarada, el to pseudobatasunero i el fet que menys del 15% dels estudiants anaven a les urnes. Recordo la reunió amb el Conseller Laporte on vam esgarrapar uns milions de pessetes per a la normalització lingüística, l’adhesiu del No amaguis la llengua i el butlletí del BEI en el qual hi vaig participar de manera breu però intensa, particularment un article sobre els Erasmus i la llengua que no va agradar a tothom. Entre el 92 i el 93, ara hi penso, també vaig flirtejar amb els més psicodèlics Goliards tot mantenint una doble militància tan natural com la meva esquizofrènia interior.

I així doncs ahir ens vam aplegar uns 150 companys al Tradicionarius-Via Fora, i a la taula dels d’Econòmiques-UB vaig tornar a veure l’Oriol, el Cesc, el Jordi, el Mia i la que ara és la seva dona, el Víctor i la Iolanda. I vaig comprovar que darrere nostre vam deixar poca cosa i que la cosa es va acabar perdent. A dia d’avui uns estan posats de ple en la política (banda carodista, llàstima), d’altres col·locats d’assessors, uns pocs de professors i la resta aquí i allà fent feines per sobreviure. I en el torn dels parlaments vaig veure que hi havia fusta, que la rebel·lia tot i que esmorteïda pel pas del temps encara hi era, i que alguns mantenien unes excel·lents dots oratòries i sobretot associacionistes. I més tard va cantar en Titot, un referent meu de l’època. Tots més grans, més cansats.

I la història acaba amb que després del BEI, el 1999 va venir el CEPC i després el SEPC i m’expliquen que ara la cosa és tan extremada i propera a les CUP que ja no queda rastre del que vam fer. Desconec tot dels que van venir darrera més enllà del fet que es troben ara a Mallorca, ara a València o Perpinyà. Suposo que es va perdre focus, els de darrere es van radicalitzar i en estendre l’abast, vam donar corda als companys de l’Est, el Nord i el Sud però vam disoldre’ns en alguna cosa que ja no sé què és. Cap a l’una, m’acomiadava de les quatre o cinc cares conegudes i enfilava cap a la realitat llatinoamericana que ara forma el meu present.

Advertisements

4 Respostes

  1. Què tal?
    Has llegit Converses amb Xavier Sala i Martín?
    A veure si t´animes a rellegir L´home manuscrit d´en Manuel Baixauli, una meravella, llibre d´idees.

  2. Hola Imma, no l’he llegit el llibre de Xavier Sala Martín, ens separen algunes diferències ideològiques i estètiques fonamentals que fan que, posats a llegir economia, triï altres autors.

    Sobre en Baixauli ja he deixat aquí el post del llibre. Potser sí que rellegint-lo milloraria.

  3. No entenc el que vols dir quan dius “després el SEPC i m’expliquen que ara la cosa és tan extremada i propera a les CUP que ja no queda rastre del que vam fer”.
    Les generacions sindicals estudiantils als anys 90 veu fer una feina excel·lent amb objectius “essencials” o “bàsics” com la recuperació lingüística o l’antimilitarisme, però són uns objectius que si bé eren ambiciosos a principis d’uns 90 com els que foren, ara resulten més bé assolits o assimilats per molt bona part de l’estudiantat, i l’Esquerra Independentista a les universitats ha de continuar fent la seva feina. No sé què tenen a veure les CUP amb el SEPC més enllà que ambdós són expressions associatives, horitzontals i assembleàries emmarcades en l’Esquerra Independentista, un moviment que valtros veu ajudar a fonamentar i les següents generacions estem donant cara i ulls. No faria, particularment tal demagògia a l’hora de comparar la feina que fa una realitat estudiantil com el SEPC (mireu com està el panorama per les universitats i suposeu qui està fotent la feina al darrere) amb certs prejudicis (més o menys demagogs, que també)que puguis tenir amb una o diverses CUP. Em sembla un error.

  4. Hola Marc,

    El que comento és que nosaltres vam lluitar per difondre l’independentisme en extensió, no pas en defendre l’assemblearisme per se ni l’adscripció a un partit o a un altre. Com no hi milito ja, si tu em dius que no té cap relació amb les CUP m’ho hauré de creure.

    Per la resta el que tu anomenes demagògia jo ho trobo simple perspectiva personal condicionada pel temps que passa.

    Au, bona feina i a veure si ens independitzem tots plegats més d’hora que tard.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: