El pes de les aparences

En aquests dies que cauen bancs de 150 anys i empreses de tota la vida es fan fonedisses sense més ni més, se’m fa més urgent que mai reflexionar sobre l’essència de les coses. Millor dit, sobre la distància entre l’ésser i l’ull que el mira. La meva vida, de moment ni llarga ni curta, s’ha desenvolupat en moltes organitzacions. En unes, és curiós, el pes, la notorietat de l’organització en l’imaginari col·lectiu era notablement superior a la realitat que trobaves un cop corries el vel i feies una ullada en l’interior. En d’altres, inevitablement, per a desgrat d’ella, la realitat era immensament més poderosa que no pas la dèbil imatge pública de l’organització en qüestió. Citem noms genèrics: algunes empreses públiques, algunes ONGs, algunes administracions…

Em vénen al cap aquests pensaments quan veig el nom d’alguns individus en premsa; quan els mitjans parlen d’algunes ONGs a partir del que altres mitjans han dit anteriorment; quan escolto a un directiu o empresari (poc o molt conegut) parlar de la seva molt o poc coneguda empresa. La distància entre els dos extrems, l’essència i la imatge, pot ser a vegades dolorosament notable. Algunes empreses fan coses que, un cop les escoltes, em fa vergonya reconèixer-ho, t’emociones de sentir-les perquè mai pensaries com un ens tan potencialment temible pot ser alhora tant generós. En el cas d’altres individus, amb una cabana feta de trossos de canya i quatre teles et munten un espectacle que, de lluny, creus estar veient el palau d’un marajà.

El món està fet d’imatges i d’imaginaris i la mirada sociològica, en la mesura que desvetlla aquests espais foscos, et fa ser cada cop més escèptic, més desconfiat. Et fa ser conscient del gran teatre del món i de la importància de que donis un bon espectacle amb o sense tetes postisses, amb o sense llavis nous. I és que hi ha gent que és meravellosa en aquest ofici de crear aparences. Els madrilenys, per exemple, són éssers extraordinàriament dotats per aquests menesters. Una llarga tradició reial feta de monarques escurats i pràcticament idiotes ajuda molt a potenciar aquestes habilitats. Potser la meva sorpresa, però, ve del que el protagonista de Thank you for smoking en diu una manca de flexibilitat moral.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: