Article a l’Avui (12)

Propensos a desastres

En els meus dies de professor d’economia al batxillerat ensenyava dues veritats sagrades: no hi ha benefici gran amb risc petit i cap país pot deixar caure els seus bancs. La primera afirmació feia referència a la impossibilitat que Occident veiés una piràmide financera com la que l’any 1997, a Albània, va generar un forat de 300 milions d’euros i dos mil morts en enfrontaments al carrer. Forat que, com explicava a classe, només podia ser atribuïble al grau d’ignorància econòmica dels albanesos. La segona afirmació, referent a les entitats financeres, em permetia explicar la importància central dels bancs i les dramàtiques conseqüències que una fallida tindria en la confiança dels estalviadors i en el finançament de les empreses.

QUINA ÉS LA LLIÇÓ REAL DE TOT PLEGAT? Que en economia és més fàcil dir com hauria de funcionar el món que no pas com ho fa. No en va en les darreres setmanes hem vist que una piràmide financera com l’albanesa pot ser feta des del cor del capitalisme, protagonitzada per un dels referents financers mundials i a una escala mai no vista. Sobre fallides de bancs i les seves conseqüències, no cal insistir-hi, ja fa dies que uns i altres anem aprenent-ne a marxes forçades.

UNA PART IMPORTANT DE TOT EL QUE HA passat caldrà atribuir-la a la ja comentada divisió de l’economia en dues meitats: una dita real, l’altre financera. Una quotidiana, coneguda i imagino que per a molts avorrida, vinculada a l’esforç, l’honestedat i la bona conducta empresarial. L’altra innovadora, moderna, altament lucrativa i on malauradament molts han posat la vista. L’economia Madoff en paraules del Nobel Paul Krugman.

SI ENS HI FIXEM VEUREM QUE EN ELS PAÏSOS pobres la corrupció i el frau són el resultat d’una barreja de necessitat econòmica, tics culturals heretats, forats en els sistemes de regulació i supervisió, poca o nul·la transparència democràtica i, tot sovint, manca de separació entre els rols públic i privat. En els països desenvolupats li hauríem d’afegir la profunda equivocació a l’hora de triar els nostres referents empresarials.

ESMENTEM TRES NOMS BEN CONEGUTS. Enron, l’empresa que va protagonitzar el frau més sonat de la bombolla d’internet, fou segons Fortune i durant sis anys consecutius l’empresa més innovadora del món. Richard S. Fuld, president del desaparegut Lehman Brothers, fou l’executiu estrella del 2003 per a la revista Forbes en la categoria de serveis financers. Del broker de les grans fortunes privades i ara reconegut estafador, B. Madoff, ja n’hem llegit prou aquests darrers dies.

SI LA DIAGNOSI DELS FETS SEMBLA CLARA, cal avançar en les receptes de solució. D’una banda, cal enfortir els òrgans de governança global, per començar uns renovats FMI i Banc Mundial. De l’altra, des dels Estats, cal investigar les causes profundes de la crisi. Sobretot els dèficits de supervisió i regulació i els habituals conflictes d’interès. Uns exemples: és lògic que qui fa la taxació del pis sigui el mateix que et deixa els diners per comprar-lo i el mateix que te l’acaba venent? És normal que qui audita el risc d’un producte financer rebi el seu salari del propietari de la cosa en qüestió? O, si volem: les anàlisis de les cotitzacions borsàries haurien d’aparèixer en les pàgines d’economia dels diaris o a les de publicitat?

I ACABEM AQUESTES LÍNIES AMB UN paral·lelisme. Poc sabem sobre els mitjans de comunicació xinesos. Per exemple pocs coneixen que la premsa d’aquell país, fermament controlada, és força crítica amb el fenomen de la corrupció. Ara bé, la seva és una crítica sensacionalista on se subratlla el fet concret i s’acarnissen amb els protagonistes. Rarament es va a l’arrel del problema: ni es parla dels mecanismes del frau ni sobretot de com aquests podien ser corregits. La raó és fàcil de comprendre: una investigació en profunditat obligaria a dur a terme actuacions precises, a canviar les coses. Aquesta és la situació en què ens trobem nosaltres en referència a fraus com el de Madoff.

Anuncis

2 Respostes

  1. Tu també creus que la regulació serà suficient per a evitar crisi d’aquestes? Jo en tinc molts dubtes.

    Molt Bon Any 2009 !!!!!!

  2. No només la regulació, també la supervisió sense regulació, el canvi de models i sobretot desfer-nos de la idea que l’estat és el perill i el mercat la salvació.

    L’estat també pot equivocar-se (i molt) però sempre és millor posar un conductor al vehicle, especialment quan el pilot automàtic ens pot dur penya-segat avall.

    Bon any, Ferran.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: