Trist paper el del PSC

Tothom dóna per descomptat que el PSC aprovarà els pressupostos del PSOE al Congrés la setmana vinent. Primer va ser Corbacho, després aquest madrileny que resulta que és català i que es diu David Vegara i finalment la menestra més valorada, Carmen Chacón, la nena del rifle, l’embaràs i el vivaespaña. La política catalana més votada. L’únic que no sembla avenir-se és el Conseller Castells. I jo en aquests casos em pregunto: no sap a quin partit milita, vol salvar la cara o està jugant de farol? Continua llegint

“Aiguafang” (2008)

Aiguafang, de Joan-Lluís Lluís, 2008. Barcelona: Ed.La Magrana, pp.141

Som en una Barcelona decadent i condemnada. El sol gairebé ja no es veu, la pluja es barreja amb el fang i inunda els carrers permanentment bruts i abandonats. La gent sobreviu com pot, i els edificis sota l’acidesa de la pluja s’erosionen i malmeten. Els captaires i rodamons són els únics que omplen veritablement els carrers d’una ciutat violenta i desesperançada. Continua llegint

ERC: govern o Catalunya?

Ai, ai, ai. Llegeixo que el govern amic de Zp ja comença a dir que tampoc arribem a temps a l’estació del finançament d’aquest desembre. Se’ns han pixat dos anys i tres terminis, per què no fer-ho uns quants mesos i uns quants terminis més? Amb una mica de sort, el Tribunal Constitucional emetrà la seva sentència abans de l’estiu i llavors, llavors sí, el govern amic està en condicions de posar-se a complir la llei. Continua llegint

El pes de les aparences

En aquests dies que cauen bancs de 150 anys i empreses de tota la vida es fan fonedisses sense més ni més, se’m fa més urgent que mai reflexionar sobre l’essència de les coses. Millor dit, sobre la distància entre l’ésser i l’ull que el mira. La meva vida, de moment ni llarga ni curta, s’ha desenvolupat en moltes organitzacions. En unes, és curiós, el pes, la notorietat de l’organització en l’imaginari col·lectiu era notablement superior a la realitat que trobaves un cop corries el vel i feies una ullada en l’interior. En d’altres, inevitablement, per a desgrat d’ella, la realitat era immensament més poderosa que no pas la dèbil imatge pública de l’organització en qüestió. Citem noms genèrics: algunes empreses públiques, algunes ONGs, algunes administracions… Continua llegint

Article a l’Avui (11)

Diumenge va sortir un article meu titulat “De vedetes i visionaris”.

Ara fa quatre anys es va publicar The first crash, un acurat estudi de la qualificada com a primera crisi financera. Corria el 1720 i les empreses que esclataven després d’una fabulosa bombolla no es deien ni Enron ni Lehman Brothers sinó South Sea i Mississipi Co. La crisi no es va originar ni a Houston ni a Nova York, sinó a Londres i a París, i tot va succeir de manera gairebé simultània. En fa, d’això, tres segles, i John Law, un dels artífexs de la bombolla francesa, fugia cap a la República de Venècia, on moriria anys més tard reconvertit en jugador de casino. Continua llegint