Miterrand, el passetjant del Camp de Mart (2005)

L’altre dia van fer la tele aquesta pel·lícula sobre els darrers dies de Miterrand. Som a l’any 1995, el president francès te la fi a prop. La fi dels seus dies com  president i la fi de la seva vida assetjada per un dolorós càncer. És en aquests darrers mesos que el president decideix incorporar com una ombra seva a un jove periodista al qual vol explicar-li la seva vida, llegar-li la seva biografia. I la pel·licula és aquest passeig dels dos personatges. L’un desconfiat, erudit, intel·lectualment pretenciós i ideològicament situat cada cop més a l’esquerra. L’altre innocent, enlluernat per la possibilitat que la fortuna li ofereix i fill de l’arquetipus de bon periodista, massa inquisitiu.

La crítica anglesa va deixar la pel·licula com un exercici pompós, intel·lectualment afectat, lent i llarg. Pretenciós i francès, en definitiva. I, és clar, qui pretengui veure aquí cinema s’equivoca. El film és interessant per copsar la mirada francesa sobre el personatge Miterrand, per veure els seus fantasmes polítics. Els francesos són una raça introspectiva i políticament autàrquica. Es miren cap endins i no arriben massa enlloc. Aquí la pel·licula beu d’un imaginari literari fet pel passetjant Rousseau i per l’outsider Chateaubriand. Uns personatges massa filosòfics per donar bé en pantalla.

Dit això, l’interès també pot arribar de la mà d’una altra pel·lícula italiana sobre eminents figures polítiques, Il Divo. En totes dues veiem la superioritat intel·lectual reconvertida en moral, la condescendència i la solitud del poder, el bandeig d’una passat fora de l’abast de comprensió dels pobres mortals. La italiana, cinematogràficament, li dóna mil voltes. Políticament, però totes dues són interessants. Tanmateix, per completar la visió francesa del seu passat històric es altament recomanable The sorrow and the pity. Ja està dit.

Anuncis

6 Respostes

  1. Et trobo un xic injust. Michel Bouquet interpreta un Mitterrand exctraordinari…Potser, és un producte que no suporta l’exportació com les tragèdies de Racine…

  2. No et dic que no a la interpretació. I el personatge històric, dins el que hi ha i hi ha hagut, fou un líder per a França i per a Europa. Ara bé, imagino que efectivament hi ha pel·lícules fetes per al propi consum i d’altres que fan millor fila en les pantalles internacionals.

    El que sí voldré preguntar-te, Bezsonoff, per a la propera vegada que et deixis caure per aquí és la teva impressió sobre The sorrow and the pity. Vaig quedar realment impressionat sobre aquesta doble ànima dels francesos.

  3. Ui! He mirat de contestar-hi a LES AMNESIES DE Déu.. Les coses són molt complexes. Et respondré amb aquest text, tret del meu proper llibre UNA EDUCACIO FRANCESA que sortirà d’aquí a un mes…

    Pétain i De Gaulle

    Quan era petit, la segona guerra mundial era encara molt recent. Vaig néixer vint anys després de la batalla de Stalingrad. Els meus avis, els meus pares, els meus oncles havien conegut l’ocupació alemanya i el règim de Vichy.
    A Massy, la padrina Jeanne m’havia regalat monedes d’un franc encunyades per l’Estat Francès, molt semblants als francs que fèiem servir cada dia. Hi apareixia una destral —la famosa francisque— en compte de la Marianne i la divisa ‘ Travail, famille, patrie.’
    A casa meua no esmentaven ni el general De Gaulle ni el mariscal Pétain quasi mai. Els meus avis, en canvi, respectaven el General i estimaven el Mariscal.
    La majoria dels historiadors actuals presenten Philippe Pétain com un traïdor, un col·laboracionista frenètic un antisemita fanàtic . Els contemporanis que he conegut tenien una visió menys critica.
    Quan el mariscal Pétain va entrar a l’audiència del tribunal que el condemnaria a mort per traïció, tothom es va aixecar. Tothom! Podeu mirar els documentals de l’època. Per què ? Per educació ? Per respecte ?
    Els meus avis consideraven De Gaulle com l’alliberador del territori que havia sabut fet creure al seu poble que els exèrcits francesos i la Resistència havien contribuït poderosament a la victòria. Respectaven De Gaulle, però estimaven Pétain. El veneraven perquè era el vencedor de Verdun i l’organitzador de la victòria del 1918. Com tants soldats francesos de l’any 40, el padrí Jean, agraït, pensava que el mariscal li havia salvat la vida demanant l’armistici. El 17 de juny del 1940 cap a Avinyó, les restes del seu regiment delmat a Sedan pujaven cap al front quan la bona gent els va animar ‘ No tingueu por, nins, el Mariscal acaba de demanar l’armistici…’
    Què havia previst el general, instal·lat a Londres, per socórrer les poblacions en mans dels alemanys ? De Gaulle va declarar que França havia perdut una batalla i no havia perdut la guerra. De fet, França havia perdut la guerra que guanyarien els seus aliats.
    Els meus avis haurien preferit sens dubte que, després de la invasió de la Zona Lliure pel novembre del 1942, el mariscal s’envolés cap a Alger.
    Es van accentuar les privacions, el sentiment d’inseguretat, la vergonya de la derrota, la pressio de l’ocupant. Es va crear la Milice que va ajudar els nazis a lluitar contra els patriotes i el mariscal va perdre l’honor per salvar unes engrunes i evitar a França el destí de Polònia.
    Malgrat tots aquells horrors, els avis encara recordaven l’11 de novembre del 1918 quan el general Pétain va deixar a la porta del seu despatx aquesta nota ‘ Fermé pour cause de victoire.’

  4. A ” Le chagrin et la pitié ” hauria pogut figurar el personatge de François Mitterrand, pétainista fins el 1943 i autèntic resistent després…

  5. Aquesta és la complexitat que retrata el film. A partir d’aquí, cada país modela el seu passat fins a donar-li la forma que li plagui.

    Sort amb el llibre.

  6. Crec que una minoria de francesos formava part de la resistència, una minoria encara menys important era ultracol·laboracionista. La resta de la gent era ” attentiste ‘ és a dir que, sense implicar-s’hi, esperava que la guerra s’acabés. No tothom és un heroi…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: