Revolutionary Road com a excusa

Un bon post podria començar amb un: tinc trenta-vuit anys, no tinc fills ni casa pròpia. La casa on visc és dels meus pares de la mateixa manera que abans ho va ser dels meus avis i abans dels meus besavis. A la vida, fins el moment, he fet el que he pogut. Quan vull intimar amb els alumnes, en començar el curs, sempre dic que als trenta anys no sabia què volia ser quan fos gran. A aquella tendra edat vaig passar un any i mig estudiant ciències humanes i socials per decidir el meu futur.

Dit això, també he de reconèixer qui si d’una cosa estic orgullós a la vida és el d’haver fet dos cops de timó. Un, als 28, quan vaig engegar la feina protofuncionarial que va evitar que em convertís en una planta. Dues, quan vaig prendre’m l’esmentat any i mig per pesar figues i conèixer-me a mi mateix. Vaig tenir sort: vaig arribar a algun lloc. També vaig generar una pràctica de vida lleugera d’equipatge, pocs béns materials i uns quants d’espirituals. He après que la vida és un exercici d’autoconeixement i d’automodelament. Ben bé com un escultor. Continua llegint