A bord d’un vaixell de càrrega (III): Embarquem!

en-el-vaixell-44Dissabte, 4 d’abril de 2009, annus Dei. Avui és el gran dia i com cal matar el temps com es pugui, procedim a empescar-nos activitats que ens facin més lleugera l’espera. Passades les deu, deixo la meva maleta a l’hotel i enfilo cap a l’estació d’autobusos que em durà fins a Vila Nogueira d’Azeitão, una aparent bellesa rural en mig de la zona de vinyes que envolta Setúbal. Tant aviat com hi arribo veig que l’estada ha de ser per força curta. Poca cosa a veure i cap indret idíl·lic en el qual pugui dedicar-me una estona a la lectura.

Visitem per matar l’estona les caves de José Maria da Fonseca, que daten de 1835, i acabem parlant alguna cosa que s’assembla al portuguès gràcies a les tres degustacions de vi del país, esment especial al seu Moscatell. El més memorable de la visita: veure la col·lecció privada dos senhoes amb vins de gairebé tots els anys a partir de 1880. També, és clar, meravellar-nos de les bótes de 18.000 litres. Suficient, calculo, per fer un litre al dia durant cinquanta anys. La veritat, aquestes coses t’empetiteixen.

Com Vila Nogueira no dóna més de si, enfilo a peu els tres quilòmetres de carretera que porten cap a Vila Fresca. Un poblet molt maco, molt encantador, però poc pensat per a la contemplació amb l’excepció d’un petit cobert que permet gaudir del vol de les orenetes i el flaire de les flors. Cap a quarts d’una menjo el peix de cada àpat. Una cosa m’agrada del menjar portuguès: els productes, llegums i verdures sobretot, tenen gust! Avui pensava quants dies anys fa que no em trobo un enciam amb cucs a dins… Millor no comptar-los. El menjar aquí és senzill però deliciós.

Amb la panxa plena agafo l’autocar de tornada i, ja a Setúbal, faig temps fins a la sessió de les quatre al parc do Bonfim. Una extensió de gespa i grava d’interès desigual però on puc estirar-me una estona. La pel·lícula, fluixeta, simpleta però passable, em porta fins a les sis. L’estómac ja comença a remoure’s nerviós. Ja només queden dues hores i mitja. Agafo ara el llibre i el devoro entre rialles mal contingudes a la Plaça de Bocage.

Ara sí són les vuit. Passo per un McDonalds per trencar el costum de menjar bé i novament per l’hotel per tal de recollir la maleta. Ja gairebé és l’hora! Arrossego el carry fins al port i, en vista de la distància que encara em separa del final del moll, ben avisat per la vigilant de guàrdia, agafo un taxi que em durà cap el Grande Anversa. Efectivament, abans de les nou pujo per la rampa d’entrada dels vehicles. Es tracta d’un vaixell de trenta-cinc mil tones habilitat sobretot per dur vehicles. I n’hi ha, però no gaires. Coses de la crisi, suposo.

Faig els tràmits pertinents i pujo de nivell a nivell mentre passo de persona a persona. Primer un indi, després un mariner italià, després un altre d’indi, un altre d’italià i, finalment, encaixo la mà a l’assistent de passatgers indi. La tripulació d’aquest vaixell Grimaldi la composen vint-i-quatre mariners dels quals un terç són italians. Antonio, sobrenom de l’ajudant indi, em fa una visita ràpida per la zona de camarots. Per la seva diligència i posat finals gairebé diria que m’està demanant propina. A prop de les onze apago l’ordinador. Estic cansat i demà tindré tot un dia per escriure. El vaixell, sembla, no sortirà fins primera hora del matí.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: