A bord d’un vaixell de càrrega (IV): Cap a Casablanca

en-el-vaixell-501Em llevo a les sis en comptes de les set. El rellotge s’ha mogut una hora més enrere. Al menjador, esclar, no hi ha ningú. Faig temps, passejo per la coberta i a hora indicada, vaig a esmorzar. Aquí m’esperen els meus companys de viatge, una alegre i britànica parella de professors universitaris jubilats de la regió de Liverpool. Parlem a cor que vols i, arribat el moment, ens separem.

El dia, malgrat la fresca i un vent lleuger és magnífic. Estirat sobre la meva hamaca miro l’horitzó i gaudeixo d’estar envoltat completament pel mar. Quan me’n canso pujo a la sala de comandament i parlo amb l’oficial de guàrdia, aparentment encantat d’ensenyar tot l’equipament electrònic i encara més de poder-ho fer en italià. Excepte els oficials i els cuiners, italians, la resta de la tripulació són indis. Indis d’arreu de l’Índia, uns de Goa, altres del Punjab, cadascú parlant la seva llengua i, arribats el cas, parlant en anglès entre ells per entendre’s.

La conversa a l’hora de dinar és vivíssima. Després m’estiro novament sobre la meva hamaca i deixo que el sol escalfi les meves galtes. Passo una notable estona veient com la línia de l’horitzó es mou amunt i avall del tercer quadrant de la barana. El dia es fantàstic, la pau és absoluta, el silenci també. El millor d’un creuer però res del pitjor. Els mariners van a la seva, tinc la conversa que vull i la tranquil·litat que necessito. Si tinguéssim internet, m’ha dit el jove oficial anterior, ningú faria cap feina. Els italians, és curiós comprovar-ho, quan estan entre ells parlen el dialecte napolità. Quan seuen a la taula dels oficials, cosa igualment curiosa, els oficials indis seuen d’una banda i els italians de l’altre i només es parla italià correcte i anglès. Donaria per fer un veritable exercici sociolingüístic i antropològic.

Sopem d’hora perquè abans de les set ja es deixa veure Casablanca. En pocs minuts el nostre vaixell Grande Anversa es troba envoltat de vaixells aturats i d’altres que surten del port. El procés d’acostament i d’amarra trigarà un parell d’hores. A partir d’aquí sembla que tot s’atura. Es fa tard i sembla que sortirem finalment demà al matí. Estem cansats i jo tinc el nas i l’orella esquerra colrades. Ha estat un gran dia de relax, lectura, escriptura i calmada contemplació. “Doncs sí, com tothom sap, la meditació i el mar fan parella per sempre” diu el llibre que tinc entre mans, Moby Dick.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: