A bord d’un vaixell de càrrega (V): Casablanca

en-el-vaixell-71Matí frisosos per sortir del vaixell. Som a Casablanca i cal aprofitar el temps. De fet ja fa dotze hores que el vaixell està lligat a port i no ha passat res. Finalment, però, cap a quarts de nou l’agent del port puja a bord i el comandant ens autoritza a anar a la ciutat. Tràmits a la duana deserta i sortim cap a la ciutat emparant-nos en el saber fer del nostre xofer sortit de no se sap ben bé on. Un home que parla tots els idiomes i alhora cap ni un. Visitem la Mesquita de Hassan II, una bestiesa d’obra pública que tal vegada hagués pogut bescanviar-se per un equipament diferent; passegem pel passeig marítim de la zona més acabalada de la ciutat i per la platja.

És curiós comprovar, penso, com la gent humil sempre té interès en mostrar-te les parts més riques de la seva ciutat, no pas les més antigues que són les realment interessants. De tornada al vaixell travessem la Medina antiga, el barri on anys enrere vivia la minoria espanyola. El brogit de gent, el caos de vehicles, carros i passavolants certament et transporta a qualsevol altre ciutat àrab. Fem un ràpid passeig pel mercat i abans de les onze, hora límit, tornem a ser a bord. Malauradament, encara continuen descarregant vehicles. Un procés que continuarà fins l’hora de sopar. A l’Àfrica, diu el comandant, mai saps quan acabes la feina.

Del dia d’avui m’enduré dos records. El primer, el record de com la paciència, en el lloc precís i sota les condicions adequades, és un art que es deixa practicar i fins i tot arribes a dominar. Juraria que avui, juntament amb Rob i Aileen, he estat prop de tres hores veient el complicat procés de descàrrega de la maquinària pesant. El segon, les confessions de l’esmentada parella a l’hora dels àpats. Tres fills, tots tres adoptats, només amb un d’ells guarden un contacte normal. La llista de desastres familiars que ha assetjat aquesta parella de respectables professors és realment per escriure un llibre. No seré jo qui ho faci.

Puntualment, aquest cop, a les vuit el vaixell deixa anar les amarres i surt a mar obert. Passades les nou, a velocitat de creuer, el vent bufa amb determinació contra la proa mentre juga a tombar-te a terra. Aquesta nit no em sento tan cansat com les anteriors. Fem ja camí de l’Estret de Gibraltar i d’allà cap a València.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: