“Una educació francesa” (2009)

Una educació francesa, de Joan-Daniel Bezsonoff, 2009. Barcelona: L’Avenç. pp. 159

El Bezsonoff de La Guerra dels Cornuts, publica ara un nou llibre que té per protagonista la seva infància. La infància és un territori que dóna molt de joc i que, a sobre, ve de gust aprofundir. Darrerament ho he comprovat amb Nothomb i amb Joan de Déu Prats. És aquest, però, un recull de diferents episodis fets en forma de lliuraments i que han estat anteriorment publicats a l’Avenç. A qui li agradi l’estil periodístic de frase breu, l’evocació nostàlgica i gaudeixi del contrast dialectal del parlar rossellonès, gaudirà amb aquesta obra. El que l’autor fa és passejar-nos per la seva infància. Una infància amanida de paisatges diferents, contrastos culturals i lingüístics. Una infància dominada pel divorci dels pares i l’aparentment enciclopèdica i erudita educació republicana.

Tanmateix, ben aviat es mostra l’estimació ambivalent de Bezsonoff per aquest període. Capítols com El català, França, el francès; Petáin i De Gaulle i la política, ens deixen veure el gir identitari de l’autor (un gir que es vincularà definitivament amb la seva infància a Nils, a casa dels avis) i l’animadversió esdevinguda odi contra l’uniformisme republicà francès. Un exercici que, per altra banda, ja vam veure en el llibre de Joan-Lluís Lluís, en la seva Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos. Bezsonoff, tanmateix, en capítols com La dolçor de viure, La khagne; o De libris, ens mostra potser de manera paradoxal la riquesa d’aquesta educació literària i el seu deute envers el sistema educatiu francès.

Per al lector que, com jo, cerqui fer-se una idea cabal de què és el món literari i cultural nord-català; li direm que aquest, a la vista del que deixa veure l’autor, no existeix. La tasca literària de Bezsonoff és la de l’entomòleg o millor l’arqueòleg que troba tresors on ja no hi resta res. El seu és un retrat tan realista com desesperançat. Un retrat fet per un lletraferit, idealista i de prodigiosa memòria, però amb un paisatge desert que convida a pensar en l’amor del medievalista que busca en els seus orígens la seva petita pàtria. Un relat honest, a voltes interessant i curiós, que deixa algunes perles de veritable interès. No t’anima, però. No era aquest el propòsit de l’autor.

Valoració: un curs de psicologia nacionalista nord-catalana

6/10

Anuncis

4 Respostes

  1. Adiu David!
    No em moriré abans que em posis un 10/10. Gràcies per aquest article tan elogiós i penetrant. Molt interessant el que dius sobre ” el desert. ” D’aquest món cultural ” nord-català’ que vaig descobrir molt tard cap als 20 anys en parlaré en un altre volum. Bon cap de setmana!

  2. Aqui l’esperarem, doncs. Felicitats per l’obra, senyor escriptor. Pel que fa al 10/10, jo mateix rarament arribo al 8. Sóc temible amb les correccions. Tot arribarà, però…

    😉

    David

  3. … per cert, el meu procés d’autoconsciència també es dóna als 20 anys, a la facultat, quan vaig descobrir que hi havia altre gent que parlava català i que a sobre era una cosa normal. En fi, per l’anecdotari.

  4. Si doneu un cop d´ull al blog El camp de l´Erra de mésVilaweb hi ha un bon comentari d´aquest mateix llibre.
    Dimecres 20 de maig, biblioteca Jaume Fuster
    El periodista Emili Manzano conversa amb Joan-Daniel Bezsonoff d´Una educació francesa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: